Malgrat que la família Llacuna no formava part de les tradicionals famílies religioses d'Igualada, Joan Llacuna va viure molt intensament un profund sentiment religiós.

La seva educació als Escolapis d'Igualada, on insinua que hauria començat els primers passos de la carrera sacerdotal, devien influir decisivament cap a la seva inclinació creient.

De ben jove va formar part de la Congregació Mariana d'Igualada, una entitat amb molts membres i gran dinamisme pels anys 20. Per la correspondència que conserva la família sabem que Llacuna tenia un pare espiritual que va exercir una decisiva influència sobre ell i amb el qual va mantenir freqüents trobades i van intercanviar correspondència. En definitiva, Joan Llacuna no és un catòlic de darrera hora ni utilitza la religió com un refugi en moments de dubte, sinó que de ben jove ja tenia aquestes conviccions religioses molt arrelades. Cal recordar que Ònix i níquel, publicat quan el poeta tenia 29 anys, ja està dedicat a Sta. Teresina de Lisieux, per qui tenia una profundíssima devoció, i hi ha més d'un poema amb lectura religiosa.

No tenim constància que, arran de l'agitació de l'any 1936, hagués tingut cap problema important a causa de la seva condició de cristià convençut i practicant. Curiosament, va ser després de la victòria de Franco, quan va viure amb més dolor la contradicció de ser de membre d'una l'església de la qual formava part en tant que creient, però que no es podia sentir com a seva en tant que institució i col·lectiu organitzat, perquè havia pres partit pel cantó dels vencedors i tenia una actitud i unes posicions polítiques públiques amb les quals Llacuna no va estar-hi mai identificat. Llacuna havia comentat sovint aquesta circumstància i va viure, fins a la seva mort, una religiositat molt personal, molt tancada en si mateix, al marge de la jerarquia i la institució amb la qual no s'hi reconeixia. Aquella no era la seva església. Aquests anys, novament la figura de Sta. Teresina, rebel, independent, fora del sistema, va agafar major relleu pel poeta.

La poesia mística escrita al final de la seva vida L'espiga a la mà mostra un home torturat, desenganyat, que només espera que Déu el cridi, i que fins i tot és capaç de renunciar a la glòria poètica a canvi de la salvació eterna. Pel que fa a la poesia mística, no és cert que l'escrivís al final de la seva vida. Tenim testimonis manuscrits dels anys 30 on apareixen alguns dels versos i dels temes que Llacuna reelaborarà més tard per confegir l'esmentat recull.

Al final de la seva vida es va accentuar molt la vivència religiosa al mateix temps que augmentaven els prejudicis morals i torturava la seva ànima amb remordiments i dubtes sobre la seva fe, que el van tenir molt amargat. Segons afirmen els qui el van tractar en aquesta darrera etapa, tenia escrúpols fins i tot a l'hora de combregar, ja que es creia indigne de rebre el cos de crist. En les notes manuscrites que Llacuna prenia els darrers anys de la seva vida, conservades al fons Llacuna de l'Arxiu de Montserrat (ms. 1306) són constants i obsessives les referències a aquesta qüestió i les repeticions de versos corresponents al darrer llibre L'espiga a la mà.

Poema del llibre Pregàries publicat per Llacuna en un full solt.