Joan Llacuna i la seva família arriben a Rubí l'abril de 1945, després de passar una curta temporada a Barcelona. Sembla que la voluntat de Llacuna no era el destí de delegat de l'oficina de la Caixa de Rubí sinó que hauria preferit quedar-se a la capital. Rubí tenia per aquells anys al voltant de 7000 habitants, no va disposar de biblioteca pública fins el 1953 i l'ambient que va trobar Llacuna en arribar-hi era absolutament fred. La família es va instal·lar a la vivenda que hi havia damunt mateix de l'oficina bancària, al passeig Alfons Sala. Llacuna no es va integrar mai plenament dins de la societat rubinenca. Hi va mantenir una actitud correcta però distant: rares vegades havia convidat ningú a casa seva, no va voler formar part de cap nucli o associació cultural constituïda; tampoc no va col·laborar en les escasses publicacions periòdiques locals.

Quan no treballava acostumava a passar moltes estones caminant, passejant, pels carrers de la vila, per la plaça del Sortidor, a la plaça Pearson, el carrer Fondo i la plaça de l'Estació. Es queixava sovint que a Rubí la gent no sortia a passejar, cosa que a Igualada sí que es feia. Llacuna era un conversador de carrer, incansable, de vegades fins i tot pesat, i era en les seves passejades a les tardes quan parlava amb aquell qui trobava, de vegades amb un to i una actitud que podien arribar a molestar l'interlocutor desprevingut.

La vàlvula d'escapament era Barcelona. Així, moltes tardes agafava el tren i baixava a la capital on era assidu de l'Ateneu, passejava per la Rambla i visitava llibreries. Després, quan arribava a Rubí, compartia les novetats amb reduït cercle d'amistats, la majoria joves amb inquietuds intel·lectuals o artístiques. Un dels llocs de trobada era la Biblioteca Popular. Ho recorda Mª Antònia Montmany:
"Aleshores Joan Llacuna tornava a ser l'ànima de la dissertació que tantes vegades resultava un monòleg ja que no ens deixava posar-hi cullerada: volia abocar-nos tantes idees producte de les seves experiències personals, lectures, viatges acumulades per causa de l'edat i també dels anys de convulsió que li havien tocat viure: monarquia, dictadura, república, guerra civil i guerra europea. Nosaltres coneixíem, només, els anys de postguerra franquista. Analitzant-ho ara, penso que Joan Llacuna veia que el grup jove que l'envoltava tenia tota una vida per endavant per parlar, llegir, fer tertúlies. A ell li quedaven els anys que no eren de joventut sinó de maduresa. Una maduresa que, per les circumstàncies polítiques que vivíem, resultava penosa, grisa i més aviat avorrida. No tenia temps d'espera, calia passar-nos els seus coneixements i saviesa abans de partir de Rubí i passar a viure a Barcelona. L'hora de la jubilació era propera i s'avançà per causa de les novetats tecnològiques que proporcionava la informàtica incipient en les oficines de la Caixa."

Va ser en aquesta etapa de Rubí quan Llacuna va poder publicar el 1947 el seu llibre de màxima ambició, Aurora de l'Aragall. L'estat d'emoció i excitació del poeta davant de la novetat era màxim. Però la societat de Rubí tampoc no va entendre, ni aprovar, l'obra. En van criticar el to dels poemes i el seu estil, que no era comprès i no s'adeia amb la personalitat d'un delegat de la Caixa i, sobretot, una part important de Rubí va censurar-ne els gravats de Grau-Sala.

A nivell personal, cal tenir present el fet que la seva única filla Teresa va marxar molt jove a França (on encara té la seva residència) la qual cosa havia d'accentuar la soledat del Llacuna-pare i el seu desarrelament. Allunyat d'Igualada, no s'havia  arrelat a Rubí i tenia lluny la descendència. Aquestes circumstàncies, junt amb una situació econòmica poc sòlida i una salut força precària ajuden a entendre el pessimisme i l'angoixa de la seva darrera poesia.

Després de la jubilació anticipada l'any 1965, Llacuna va abandonar Rubí i va anar a residir a Barcelona, al carrer Lucano, on va residir fins a la mort.

Aquest apartat ha estat elaborat a partir dels testimonis orals i escrits de Mª Antònia Muntmany, Teresa Llacuna, Olga Xirinacs i Josep Vallhonrat.

Llacuna al terrat de casa seva a Rubí

Veure:
L'espiga a la mà.