Joan Llacuna va treballar sempre a la Caixa de Pensions. Va començar a fer-ho a l'oficina d'Igualada, com a escrivent. Després d'un període de suplències, el primer destí com a Delegat d'una sucursal va ser a Valls. Les relacions del poeta amb la institució no van ser sempre plàcides. En temps de delegat a l'oficina de Valls sembla que va tenir el primer conflicte amb la direcció de la institució.

Ho explica a la seva manera el seu amic Joan Domingo Bisbal (1992): "La "caixa" va creure necessària la renovació de l'edifici de dita sucursal de Valls, atenent-se a les noves modalitats arquitectòniques. Llacuna (...) encertadament no va complaure la direcció de l'entitat, en negar-se a suprimir el portal renaixentista de la façana realitzat pels monjos de Poblet, propietaris de dit immoble, acció que no va complaure gens l'entitat. Al cap d'alguns anys després, la "caixa" va reconèixer, però, que Llacuna tenia raó" (pàg. 47)

Abans de la guerra, no hi ha cap constància que, des de la institució d'estalvi, es posessin inconvenients a la tasca poètica de Llacuna, més aviat al contrari, l'aprofitaven en campanyes d'imatge i de promoció: arran d'una petició de la Caixa va escriure, per exemple, "l'Escriny de Cristall".

Serà després de la guerra quan la personalitat de Llacuna com a poeta toparà frontalment amb una nova actitud de les autoritats de la Caixa, que no veien amb bons ulls l'activitat poètica del seu delegat. No es pot afirmar que els dirigents de la institució censuressin directament Llacuna, però sí que és molt probable que li fessin arribar el seu malestar pel tipus de poesia que escrivia. És curiós constatar que allò que molestava més de la poesia de Llacuna era, a més de l'idioma, la seva senzillesa i el seu to infantil, perquè no s'adeia amb la gravetat que havia de tenir un delegat d'oficina. L'exemple més clar va ser la intervenció de la pròpia direcció de la Caixa a l'hora de suspendre el recital poètic que s'havia de fer a Igualada el febrer de 1948 per presentar l'Aurora de l'Aragall. Els detalls els explicà Joan Mercader anys més tard: "He de dir que hi va haver gent que va boicotejar un acte que havíem preparat. Parlo del febrer del 48. Un acte que consistia en una lectura poètica de l'obra llacuniana que havia de ser presentada per Espriu. En veure aquest ambient tan reaci ens reunírem els companys del CECI i parlàrem amb el Sr. Arderiu, Delegat de la Caixa, qui ho consultà al Director General de la Caixa de Pensions. I des de Barcelona el van suspendre. L'endemà visitàrem la Caixa. Ell va anar a veure el subdirector i tornà de l'entrevista un xic abatut i deprimit. El seu cap el va reprendre una mica pels seus versos que qualificà d'estrambòtics i neuròtics" (Rossell, 1984)

A Rubí es va repetir aquest ambient gris i poc donat a la poesia i Llacuna el va haver de suportar. Comenten els qui el van tractar que, tot i que li entusiasmava, només parlava de poesia amb un reduït cercle de persones i encara quan hi havia molta confiança. Quan va aparèixer la primera edició d'Aurora de l'Aragall, el 1947, els dirigents de la Caixa van fer saber al poeta el seu rebuig del llibre i, sobretot, dels gravats de Grau-Sala perquè els consideraven pornogràfics i indignes d'un respectable delegat d'una oficina de la seva institució. Tot i això, apareixen alguns poemes de Llacuna en el butlletí intern que rebien els empleats de la Caixa, especialment a partir de la publicació dels seus llibres.

Molt al final de la seva carrera professional, la Caixa reconeix el valor de Llacuna i li publiquen algunes obres seves en el butlletí intern i editen un recull poètic, el 1986 com a homenatge.

Mostra d'un poema inèdit passat a màquina en un imprès de la Caixa.
Anar al poema
.

Veure: Acte poètic frustrat a Igualada

Agraeixo la informació de primera mà del senyor Josep Vallhonrat, pintor i poeta i únic  company de l'oficina de la Caixa de Rubí.