Diu Llacuna en la seva "Autobiografia" (1961): "El jugar m’apassionava massa. Tot el dia el passava al carrer, per les places, a les rieres. [...] La Placeta del Rei era el centre de les meves operacions. Adorava, adoro aquesta Plaça."(pàg. 103)

I afegeix a "Història de la meva poesia" (1961?): "Ah, la meva infantesa! Quin dramatisme! Tota la meva poesia! Jo crec que només visc per poder explicar-me-la, per poder reviure-la. És el període més intens de la meva vida. El més poètic. Fruit d’aquest impuls, doncs, ha nascut l’”Aurora de l’Aragall”. (pàg. 112). Són constants les referències a aquesta etapa en els seus versos.

Hem localitzat, entre els papers inèdits de Llacuna unes precioses anotacions on explica amb més detall, i de primera mà algunes de les impressions d'aquesta etapa. En donem a conèixer per primera vegada algunes frases:

"Jo aleshores menava una vida plenament bohèmia. Acudia a tot arreu -Als jocs de la plaça del Rei, als de la Creu- a tot arreu em veieu [sic]. Us en recordeu? Però ara potser no creureu una veritat. Malgrat (la passió, adoració) l'obsessió pel joc inconscientment em saturava de totes les melangies de l'ambient de la llum (de les ombres) i del aire. I a casa després -sobretot al llit o després de sopar mentre jugava amb el meu germà enlloc de veure boles, patacons o les facècies dels amics (veureu i somiava) no sospiteu que somiava. La "melangia (rosa) de les llums dels fanalets" les tèbies ombres nostàlgiques dels recons de les voltes dels carrers, la melangia clara de les estrelles bellugadisses, les ombres dels porxos de la plaça del blat, els rostres enigmàtic de les carotes de la Font del Rei. L'ombra de la "Pepa" castañera. Ja aleshores era poeta. Veieu? Aleshores vaig començar a ésser poeta. I a vint-i-tres anys va renéixer amb mi, va cristalitzar amb el meu primer vers una mica ingenu (defectuós) per ser el primer que ara vaig a llegir-vos. "Veig al cel un estel diminut."   "Notes autobiogràfiques"

D’altra banda, cal afegir que la Igualada de començament de segle és encara una ciutat en plena crisi de creixement, que a mitjans segle XIX havia perdut el tren de la industrialització (el riu era massa petit per subministrar suficient energia i el traçat del “tren gran” que comunicava Barcelona amb Madrid es va deixar perdre, per la qual cosa la ciutat va quedar allunyada dels principals motors econòmics del país). Aquestes circumstàncies històriques van deixar la ciutat molt tancada en ella mateixa. Aquest fet el subratlla Joaquim Molas (1963):

"En efecto, Igualada no conoció la revolución industrial y, por consiguiente, la transformación social, económica y urbana que comporte, hasta los primeros años del presente siglo. (...) a mediados del XIX, sufrió un fuerte colapso al no poder conectar con los nuevos intereses y técnicas industriales, por la insuficiencia de sus recursos fluviales y la incomunicación ferroviaria con Barcelona. Fue entonces cuando la ciudad se encerró en sí misma, y se convirtió en un centro mecantil estrictamente local."

Vista parcial de la Soledat a finals del segle XIX