Una de les preguntes que es plantegen davant d'una obra tan breu com la de Joan Llacuna és per què no va escriure més o, en qualsevol cas, perquè no va publicar en vida allò que tenia escrit. Hem de tenir present que el gruix de la producció de Llacuna es va escriure entre 1931 i 1938 (any en què dóna a conèixer a Espriu una primera versió de l'Aurora de l'Aragall).

Després de la guerra, Llacuna escriu pocs versos nous. Es concentrarà només a polir i retocar la seva obra antiga i a donar-la a conèixer, cosa que no succeirà fins a finals de 1947 (de manera molt minoritària i costosa) i, definitivament, el 1961 en edició popular. Gairebé 25 anys! Això fa que l'obra de Llacuna sigui coneguda de manera extemporània i, malgrat la seva qualitat, en unes condicions per la seva recepció que no són les més òptimes, com assenyalen Triadú (1962) i Molas (1962)

Tot i tenir altres poemes escrits a punt d'editar (Nyora, L'espiga a la mà) i multitud de poemes escrits i en fase de proves i correccions, Llacuna tenia dubtes a l'hora de publicar-los i al final no va fer-ho. Com expliquem, doncs, el silenci de Llacuna?  A partir de testimonis orals es poden formular aquestes hipòtesis.

La projecció poètica i professional de Llacuna queda estroncada a partir de 1939. Malgrat ser encara jove, Llacuna passarà una dècada per poder publicar la que ell considera la seva major obra. La seva obsessió serà donar a conèixer aquest llibre, en el qual treballarà per donar-li la forma definitiva. Durant les dècades dels 40-50, Llacuna no escriu res de nou, només corregeix. El temps perdut farà que, a la seva publicació, el llibre sembli extemporani i allunyat dels nous corrents de la poesia catalana i tingui una acollida poc entusiàstica per part de la crítica.

Aquests anys de postguerra, Llacuna té problemes a Igualada i se sent desarrelat a Rubí (vila que mai no és objecte de la seva poesia). A nivell laboral, es fa difícil de compatibilitzar del seu càrrec de delegat de la Caixa, amb la vocació de poeta. Des de la institució es recomanava no potenciar el perfil artístic dels seus empleats. Llacuna, doncs, està completament descol·locat, cosa que no facilita la creació.

A partir d'un moment donat, a finals de la dècada dels 40, Llacuna es dedica plenament a la carrera musical de la seva filla. Sembla versemblant pensar que, quan Llacuna va entreveure les potencialitats artístiques de la seva filla, va bolcar-s’hi de ple i això va fer-lo renunciar a la pròpia carrera de poeta.

La desaparició de Rosselló-Pòrcel, el distanciament personal amb Josep Romeu i la pèrdua de contacte amb els nous nuclis de la poesia catalana van deixar Llacuna com un poeta isolat i sense cap guia que l'animés a continuar creant i buscant nous camins poètics.

Llacuna no es va adaptar mai als nous corrents poètics més engagées i es va quedar en un simbolisme i un neopopularisme no militant. El seu estil depurat i selecte no s'adequava al tipus de poesia compromesa políticament que estava de moda a nivell català i europeu. Mai no va voler entrar en els pressupòsits de la poesia dels anys 50-60.

Qüestions religioses. En un moment determinat de la seva vida, aquesta circumstància el va marcar molt profundament, com es pot veure en la seva darrera producció. De totes maneres, la poesia que en va sortir no era pas de la mateixa qualitat.

Constatació de la impossibilitat de superar Aurora de l'Aragall. Llacuna tenia autèntica repulsió a repetir-se a fer les coses fàcils. Ell era perfectament conscient del valor del llibre publicat i això li generava seriosos dubtes a l'hora de crear i donar a conèixer nova producció de la qual no n'estava convençut. Llacuna de vegades havia parlat d'un "estat de gràcia" necessari a l'hora de fer bona poesia. A partir de 1940, no havia sabut trobar novament aquest "estat de gràcia", la qual cosa explica el fet que s'aferri obsessivament a la seva obra major i renunciï a crear-ne de noves.

L'extremada sensibilitat que, amb el pas dels anys, va accentuar-se, el feia gelós dels seus versos. No podia concebre que algú se’n burlés. Així, quan Llacuna va publicar l’edició popular d’Aurora de l’Aragall, a Rubí es van quedar molt parats que tot un delegat de la Caixa escrivís versos aparentment ingenus i infantils que parlaven de granotes, utilitzava diminutius i al·ludien a llocs llunyans i desconeguts que a ells no els deien res. La indiferència i la brometa van doldre molt al poeta.

Detall de la portada d'Aurora de l'Aragall, edició de 1947

És molt clarificador llegir la carta que li envia Joan Colominas a propòsit de la seva actutud poètica. Veure: Epistolari