JOAN LLACUNA BIOGRAFIA

Joan Llacuna i Carbonell va néixer el 15 d’octubre de 1905 al carrer de l’Aragall (actual carrer Antoni Franch), situat darrere la Plaça del Rei i prop de l’església de la Soledat, en ple barri adober d’Igualada. Era el gran dels dos fills d’una família de blanquers que tenia els seus orígens, però, en el món agrícola local.

Comença la seva etapa de formació a cal Senyor Francisco i després passa a estudiar als Escolapis fins als 14 anys, que abandona l’escola i comença a treballar, primer com a mosso d’una botiga de productes d’adrogueria i pocs mesos més tard accepta l’oferiment per entrar a treballar a l’oficina local de la Caixa de Pensions, entitat per la qual treballarà fins a la jubilació.

De l'etapa de la infantesa, a més del temps escolar i el temps familiar, té molta importància el temps de joc pels carrers, les places, l'entorn del riu i els afores d’una Igualada que, amb el pas del temps, esdevindrà un referent mític de la seva poesia. Els records i la reelaboració nostàlgica del paradís perdut de la infantesa seran decisius en la seva personalitat i la seva praxi poètica posterior. Gairebé tota la seva poesia neix del record i l'evocació d'aquests anys feliços.

Incorporat a la vida laboral, i amb la mediació del seu superior a l’oficina, se li desperta l’interès per la literatura i inicia una sèrie de lectures que aniran constituint la seva formació autodidacta. Paral·lelament a la vocació literària, es desperta en el poeta una profunda consciència religiosa, que no abandonarà fins a la mort.

Comença la seva activitat literària pública l’any 1924, quan envia alguns articles a publicacions locals. Més tard, als 22 anys, inicia la seva activitat poètica i publica els seus primers poemes a la premsa a partir de 1928. A més, participa activament en iniciatives culturals tant a Igualada (és un dels fundadors de la Revista d’Igualada, el 1929, o del grup Annabis, el 1944) com fora de la ciutat (col·labora en periòdics com El Temps de Valls, el 1931, La Revista de López-Picó i el suplement literari de La Publicitat o La Veu de Catalunya). En aquestes publicacions dóna a conèixer per primera vegada alguns poemes del seu futur primer llibre, Ònix i níquel, cosa que li possibilita fer coneixences i ser conegut més enllà de l’estricte àmbit local.

De l’any 1927 al 1933 fa substitucions itinerants en diverses oficines de la Caixa: Sitges, Balaguer, Barcelona, Tortosa, i Valls. En aquesta darrera localitat, on Llacuna hi va passar una temporada llarga com a delegat de l'oficina local, hi coneix Teresa Puig i Garrell, amb qui es casarà el 27 de setembre de 1931. Poc després de casar-se, Llacuna demana el trasllat i la parella s'instal·la de nou a Igualada.

El 1933, quan retorna a Igualada, té gairebé enllestit el seu primer llibre de poemes, escrit majoritàriament a Valls, Ònix i níquel, que el propi Llacuna publicarà el 1934 i suscitarà reaccions diverses. El camí poètic continua amb Nyora (1935), un breu recull que l’autor no arriba a publicar en vida i no passa de ser una provatura de nous camins poètics.

El 1935 neix a Igualada la seva única filla Teresa, al mateix temps que comencen els treballs del que havia de ser el gran projecte poètic de Llacuna, que no culminarà definitivament fins el 1961, quan Aurora de l’Aragall tindrà la seva edició popular definitiva.

La guerra civil espanyola suposarà un cop important en la trajectòria vital i poètica de Llacuna. Va ser mobilitzat a mitjans de l'any 1938 i tenim constància que va ser destinat a fer serveis auxiliars d'oficina a Manresa. Per poc temps, perquè amb la retirada de les tropes republicanes passa a França on és detingut en passar la frontera i posteriorment repatriat i tancat en un camp de concentració prop de Santander, d'on el traurà, amb molts treballs, la seva esposa. A conseqüència del tràngol que va suposar l'episodi de la guerra, la seva salut se’n va ressentir i la seva personalitat va canviar; Llacuna va veure que tot el seu món es trencava, desapareixia, de manera definitiva. L’episodi més dramàtic d’aquest trencament és la breu però intensa relació que va mantenir amb Rosselló-Pòrcel. La guerra, la derrota i la mort suposa un trencament dels lligams que anava teixint amb els artistes i els intel·lectuals catalans del moment.

Després de la guerra Llacuna no se sent còmode a Igualada. La nova correlació de forces l’ofegava (a nivell laboral, poètic i vital) i el camí que va emprendre a partir de 1944 va ser la fugida, primer cap a Barcelona (on desitjava quedar-se) i després a Rubí. Es consuma, a partir d’aquest moment, un progressiu distanciament entre el poeta, la seva ciutat i la seva gent, que no es recuperarà mai més. La ciutat no accepta amb facilitat la poesia de Llacuna, ni les seves maneres, i li ho demostra d’una manera força clara.

S'instal·la a Rubí, on exerceix com a delegat de l'oficina de la Caixa. No s'integra en la vida social i cultural de Rubí i es limita a complir amb diligència amb les seves obligacions professionals i manté en privat la seva vocació poètica. El silenci poètic perllongat i la introspecció és la resposta que Llacuna adopta. En aquests llargs anys de crisi Llacuna gairebé no escriu res de nou i es centra a pulir i donar a conèixer el que esdevindrà el seu llibre principal, Aurora de l'Aragall. El 1947 va aconseguir publicar-ne una edició limitada, minoritària, destinada als bibliòfils; el 1961, finalment, va poder treure al carrer una edició popular (400 exemplars!) d'Aurora de l'Aragall, fet que va portar-lo de nou a l'actualitat literària del país, tot i ser un llibre extemporani.

Projectarà les seves energies artístiques sobre la seva filla Teresa Llacuna, que iniciava una prometedora i prematura carrera com a pianista de concert. Li farà de mànager, l'orientarà en la seva carrera musical i professional i l'acompanyarà per Europa en alguna gira de concerts. Tot i això, Llacuna continua retocant la seva obra i reprèn tímidament l'activitat creativa. Centra la seva vida entre Rubí i Barcelona, on anava a passar moltes tardes a l’Ateneu. No va estar mai en la primera línia de l'activitat poètica, periodística ni social del país i es limitava a exercir la seva influència sobre un reduït cercle d’amistats, joves de Rubí amb qui Llacuna s'hi sentia còmode.

El 1965, amb la jubilació, estableix la seva residència a Barcelona. Seran uns anys de reclusió, amb un estat de salut molt delicat i un patiment molt intens en què els dubtes de consciència i la relació amb Déu el tortura (tenia dubtes a l’hora de combregar) i l’oblit de la seva poesia el mortifica. Tanmateix, els testimonis que el van tractar assenyalen que el seu caràcter continuava essent el d'un home enraonador i mostrava sovint la seva vitalitat i entusiasme. Però són els anys de l'oblit, en què el poeta, malalt, pateix moltíssim. Aquest patiment es deixa veure en els darrers poemes de caràcter místic on el tema de la mort, la soledat i l’oblit és obsessiu.

Joan Llacuna va morir el 6 d'agost de 1974 a Burzet, (Ardecha, França) on passava l'estiu en companyia de la seva filla. Després de la seva mort algunes veus il·lustres van reivindicar públicament la vàlua del poeta desaparegut i es va iniciar tímidament la publicació de la seva curta obra.

Antecedents familiars

Carrer de l'Aragall
Els blanquers

Anys d'aprenentatge

Oficina local de la Caixa de Pensions

Els jocs al carrer