Joan Llacuna i Carbonell (1905-1974) és una d'aquelles personalitats literàries difícils d'encasellar. Poeta abans de cap altra cosa, s'adona perfectament de la qualitat de la seva obra -tan breu com intensa- fins al punt d'escriure que no li importaria gens no ser reconegut atès que, així, aconsegueix alliberar la seva obra d'imitacions eixorques tot conservant-ne la seva virginal originalitat. Malgrat aquest seu capteniment i les dificultats que hem esmentat, la crítica, tot i no haver-li dedicat l'atenció que mereixia -potser a causa de la rar exquisitat dels seus versos, qualificats pel mateix Salvador Espriu "de comentari difícil"- mai no ha menystingut ni bandejat la seva obra.

(...)Llacuna resulta un poeta frontissa. I frontissa doble: perquè amaga càndidament el que vol dir i perquè fa de pont entre dues èpoques. Cert, Llacuna, per naixença, no ha format part, cronològicament parlant, ni de la generació postnoucentista de la darrera dècada del segle passat ni de la de la guerra, nascuda en la segona dècada d'aquest; però, poèticament, ha fet de pont entre totes dues, cercant la pròpia veu, com ho han pogut fer d'altres autors com ara X.Benguerel o M.Rodoreda -poetes en els seus inicis-, P.Ribot, T.Roig i Llop, S.Sánchez-Juan, S.Juan Arbó, J.Prat/Armand Obiols, o R.Leveroni, tots ells literats nascuts en la primera dècada d'aquest segle -i, doncs, conformant una generació intermèdia entre la postnoucentista i la de la guerra-, les aportacions dels quals un dia caldrà estudiar més detingudament. Però, Llacuna no només ha fet de xarnera entre un segle i l'altre, entre una generació de preguerra i una altra de postguerra, sinó que ha perllongat la seva tasca servint de mirall i escola de generacions més joves que li han rellevat el testimoni (...).

Luís Busquets i Grabulosa (1986) "Joan Llacuna, l'enjòlit d'un poeta frontissa", pròleg a Recull poètic (Homenatge a Joan Llacuna). Barcelona. Ed. Associació del Personal de la Caixa de Pensions.