"(...) És difícil fer una lectura simbòlica global de Llacuna. Hem de tenir en compte que no es tracta d'un bloc homogeni de poemes, sinó que els seus llibres són resultat d'un procés d'evolució madurativa. A Ònix i níquel i Nyora, que són precisament els reculls on abunden més mots-símbols, ens trobem amb l'entrebanc d'una ploma novella influïda encara per unes lectures alienes, d'on en resulten unes imatges ben poc originals; i poc segura en la simbologia que dóna al mot, la qual cosa fa que una mateixa paraula tingui diferent accepció segons el poema on apareix. (...)
No obstant, sí que podem distingir una sèrie de símbols que queden fixats al llarg dels tres reculls que ara ens interessen. Els agruparem en dos blocs.

1er bloc: símbols construïts a partir de les dues edats de la vida: la infantesa i la maduresa. (...)
2on bloc: símbols basats principalment en el color blanc i les diferents tonalitats dels pàl·lida: el blau-cel, el rosa, el malva. Aquests colors, que es materialitzen en diferents elements, normalment actuen com a símbols del Bell i el Pur, atributs inherents a la dona llacuniana i al món que l'envolta. (...)

A l'ús d'aquesta simbologia específica, hi hauríem d'afegir el procés d'interiorització a què Llacuna sotmet els llocs reals que l'envoltaren: Igualada i els paisatges naturals de la comarca, constitutius del marc espacial de l'obra. Uns espais, doncs, que se'ns presenten sota la visió subjectiva que en té el seu autor i que, òbviament, ens aboquen al seu món d'Ideal. (...)"

Maria Enrich (1987) "Introducció a la poesia de Joan Llacuna" dins Miscellania aqualatensia IV. CECI. Igualada, pàg. 226-227