"(...) Llacuna coincideix també amb mossèn Cinto en la lenta, sensual, minuciosa tria de noms de plantes i d'ocells. Ens endinsa així per una clara pàtria, on distingim la presència i la meravella de la canya-xiula, la calabruixa i el tallaret, de les paparoles, de la vidalba, la besneula i la terrola, de l'agrelleta, de la blanqueta, del botxí, de la ravenissa i la servera, i tants i tants altres encantats personatges, l'enumeració dels quals no acabaríem mai. Endevinem l'amorosa delectança del poeta en paladejar i escollir aquestes boniquíssimes paraules, els seus dubtes, les seves vacil·lacions, semblants a aquella de Verdaguer, contada per Ruyra, en haver-se de decantar per "petxina" o per "conquilla". I arribem de mica en mica al convenciment de trobar-nos davant d'una saviesa que no té res d'infantil, revelada de la definitiva ordenació d'aquests mots i de tot el lèxic, fràgil, sumptuós, ponderadíssim, que constitueix, al meu judici, la més personal i indiscutible conquesta de Llacuna i amb el qual el poeta ha creat la seva esvelta Aurora de l'Aragall. Però aquest llibre és més que això. És l'expressió del sentiment d'un home que estima amb la més lluminosa i dolorosa intensitat la seva terra, a la qual ha volgut fer l'ofrena del seu cant. És l'esforç commovedor d'un poeta per traduir en imatges d'una límpida i pura noblesa les visions i les sensacions d'un univers desaparegut. És el casal de cristall que un artista ha enlairat amb una estremida gràcia, per convertir-lo en refugi de la seva tendresa i el seu enyor."

Salvador Espriu (1961): Pròleg a Aurora de l'Aragall

Anar a: Epistolari amb Espriu