"He rellegit diverses vegades el llibre Aurora de l'Aragall, de Joan Llacuna, i el repàs ha confirmat la impressió de la primera lectura. És molt saborosa la mescla de tendresa i d'humor, de realisme i de somni, d'impuls líric i de somriure irònic, que caracteritza aquests versos. El veïnatge de la frescor "popular" i la imatge ardida i treballada produeix, també, efectes rics i suggestius. M'encanta la manera com usa els tendres diminutius: "plugetes remenudes", "gencianeta de tardor", i com ressucita, amb autèntica intuïció creadora, els recursos de la poesia tradicional: "remolí, -remolina", etc. No he de negar que, per damunt de l'humor d'alguns versos, que fa sovint el miracle d'elevar l'anècdota local a una categoria poètica, estimo la capacitat de tendresa revelada en poemes com el meravellós que dedica a Rosselló-Pòrcel o en "Auroreta bunzirem!". En el primer hi ha versos inoblidables. No sé si el poeta coneix l'indret on l'enyorat Rosselló-Pòrcel reposava fins fa poc; però, si no el coneix, ha intuït, com miraculosament, tota la greu poesia d'aquells boscos, on hi ha, realment saücs, grives i eura. La garlanda de flors que tremola a la fi del poema és delicada i pura com els vergers d'un primitiu florentí."

 

Marià Manent (1941, 28 de desembre) Carta a Joan Llacuna, conservada al Fons Llacuna de Montserrat (ms. 1303). Posteriorment, el 1948, Llacuna la va publicar a Rubricata (Rubí) amb lleugeríssimes variacions.

Anar a:
Epistolari
Elegia a Rosselló-Pòrcel