"(...) Tots tres llibres [Ònix i níquel, Aurora de l'Aragall, Nyora], de manera general, parteixen dels mateixos pressupòsits estètics. A partir de la cançó popular, i tenint en compte d'altres elements, com poden ser: un gran coneixement del món vegetal i animal, certes característiques de l'avantguarda dels anys vint i un gran pòsit de saviesa popular, previngut del profund coneixement d'un món molt local, Igualada, Llacuna aconsegueix bastir una obra poètica sòlida i genuïnament personal, que sense menysvalorar tot un seguit de fites de tècnica literària, freseja netament per camins molt més populars, carregats d'ingenuïtat, sensibilitat i expressió rural. (...)
Els seus versos místics [L'espiga a la mà] estan impregnats d'una gran fe, la fe d'un cristià desenganyat, que ha tancat les portes de comunicació amb l'exterior, i viu del seu ric món interior. Quan intenta palesar-lo com a resultat d'una elaboració literària, el producte queda molt per sota de la capacitat creadora del millor Llacuna. En definitiva, són poemes bastits a base d'ingenuïtat, desencant i solitud, que apunten la davallada final, en alguns moments amb l'estil dels poemes més brillants, però la majoria de les vegades vorejant la carrincloneria. (...)

Llacuna, si bé no ha estat una de les grans veus de la poesia catalana d'aquest segle, ha estat una de les més purament líriques. La seva curta obra, és una mostra ben eloqüent de com el poeta va passar pel sedàs bona part de la seva producció, aconseguint amb Aurora de l'Aragall, un dels volums més homogenis i brillants del corrent neopopularista a casa nostra."

Llorenç Soldevila (1979), "Joan Llacuna, poeta igualadí", Faig nº 9 Manresa. pàg. 36 i 39.