"(...) El poeta pot mostrar com una cosa ben seva un singularíssim sentiment del paisatge. És precisament en alguna visió de la seva ciutat on es mostra més segur i més original. I per sort, en aquest llibre el tema del paisatge predomina i, en canvi, -és curiós de constatar-ho- l'amor, si no és en forma d'al·lusió vaga, escamoteja la seva presència. Tot són espectacles més o menys petits, una mica convalescents o anèmics. Treball -que de vegades s'endevina difícil- de deshumanització, i àdhuc de desnaturalització, els dóna un caient una mica despullat, esquelètic. Una "Síntesi subjectiva del paisatge de Jaume Mercader ("Camp de Tarragona")" dóna galantment la clau del seu procediment poètic. Paisatge sintetitzat, doncs. Evocació per mitjà de sons o imatges -més sovint de sons- d'un espectacle. Com a mostra: "Vidrieres de la Rambla" i "Placeta del Rei". En aquest darrer poema Llacuna ha assolit donar-nos una visió molt viva d'una placeta de la ciutat de segon ordre. Hi ha la seva vida, la seva història, la seva anècdota, l'aire, els infants i els petits fantasmes capvesprals.
Una de les posicions més habituals del poeta, i que per ésser estesa entre molts poetes podria motivar comentaris que arribarien a tenir transcendència moral, és aquesta tendència a empetitir-se, a presentar-se sempre amb una innocència excessiva. Això dóna lloc a poemes no infantils, sinó infantilistes, com els que comencen "com les cuques de llum són petits els estels" (...)."
 

(...)Llacuna arranca, como tanta lírica del siglo, de un ritmo popular, de un sugestión de canción, letrilla o refrán. Es este el esqueleto último de su tentativa lírica. Decimos esqueleto intencionadamente; porque esta fibra popular ha sido rápidamente depurada y se nos ofrece sin pulpa, como una armazón, como una mecánica palanca donde apoyar una curva lírica que se goza en la arbitrariedad, en la repulsa de la sugestiones demasiado inmediatas y fáciles. Camino parecido recorrieron otros poetas como Rimbaud o Apollinaire en los momentos más breves i aéreos de su obra, cuando abandonando la sugestión del alejandrino, de la plenitud renacentista o neoclásica, fueron a buscar en siglos medievales una fuerza lírica hecha de breves estallidos, de flechas inquietas que afinan constantemente sus puntas. Llacuna no tenía tantos obstáculos para su tentativa de canción arbitrada, antigua comom una balada pero capaz de recoger todo el gratuito irracionalismo de los últimos movimientos poéticos. Con una lengua más breve, con modelos menos arcaicos, ha podido realizar con acierto este intento de incrustar en el molde de la vieja canción este mundo de imágenes inconexas y fulgurantes que constituyen el legado irrenunciable de los poetas influídos por el surrealismo blanco o rojo, ortodoxo o heterodoxo que marca toda la poesía moderna. (...)

Joan Teixidor (1934) "Crònica de poesia. Ònix i níquel" a Mirador, 15 de novembre, pàg. 2




Anar a biografia

Joan Teixidor (1948) "De Llacuna a Grau Sala" a Destino, 3 de gener.