"(...) El llibre [Aurora de l'Aragall], un sol poema en realitat, dividit en "moments", té com a dates d'elaboració tot un decenni, de 1932 a 1942. Dues èpoques ben diferents de la història civil no aconseguiren de tòrcer la voluntat lírica del poeta, i allò que compta és el resultat final i definitiu. Per tant, el poema és una de les primeres obres "noves" de la postguerra i alhora la culminació d'un cert clima poètic que venia de molt més lluny, de de Maragall, passant per certs aspectes de Salvat-Papasseit, a Rosselló-Pòrcel, admirador de Llacuna i un dels primers a assenyalar-ne la importància. Llacuna no sols no abandona la recerca que hi ha en aquests poetes de la paraula per ella mateixa, deixant-se portar i confiant-hi amb una inefable exaltació, sinó que culmina com cap altre poeta català del seu temps l'obra de fer de joc d'al·lusions, sense gairebé d'altres elements, la més simple construcció del poema. El poeta es refia, per descomptat, que el seu món, així donat, és comunicatiu, malgrat que no ens en diu res més que allò que, per a ell i per voler dels mots és significatiu respecte a tot un passat i a les seves experiències personals. Per aquest costat, l'aventura del poeta l'acosta a la mística -unió amb una ciutat i a la llarga personificació d'aquest amor-, i dins de la mística a la verdagueriana, en el seu acostament real, viscut, al món de la natura immediata. L'ambició i els assoliments d'aquesta poesia ultrapassen el que s'havia fet en la mateixa línia en català fins aleshores (...).



"(...) Tanmateix, Joan Llacuna, que era un poeta que només exercia per miracle i amb el resultat d'obtenir per al seu exercici una audiència mínima, no crec que s'hagués sorprès del ressò més aviat escàs de la seva mort. De fet, ell vivia només en la seva extraordinària poesia, de la qual parlava amb passió i amb lucidesa, engrescat o indignat amb allò que se'n deia o amb allò que no n'era dit. I així i tot, vivia per a admirar i estimar: la seva terra igualadina, a la qual dedicà el llibre de la seva vida, Aurora de l'Aragall, juntament amb la dedicatòria al poeta Rosselló-Pòrcel; la poesia catalana, i amb ella tot un sentit de la llengua i de la cultura, dignament i profundament unides a la nostra aventura de poble; la música, art i passió que retrobà en les excepcionals condicions d'intèrpret de la seva filla (...).

Joan Triadú (1986) La poesia catalana de la postguerra. Barcelona. Ed. 62. Pàg. 62-63
 

Joan Triadú (1975) "Elegia a Joan Llacuna" Serra d'Or, març 1975, pàg 33