"(...)Joan Llacuna va ser un home de vasta cultura, paraula exquisida i obra curta. Serra d'Or, el 1965, dóna tres poetes com els valors més representatius del moment: són Marià Manent, Tomàs Garcés i Joan Llacuna. Manent i Garcés han estat presents a la memòria del públic. Llacuna, no. Examinar els motius ens portaria a reflexions derivades que ara no faré perquè no són al cas. Sí que diré que ell va patir a causa de l'oblit públic, perquè, tot i declarar-se humil, a vegades amb l'excés del creient escrupulós, no s'estava de dir que perseguia la glòria. Uns ho manifesten, altres, no, però en el fons, tot artista que s'expressa tendeix a imposar-se, a ser reconegut del seu o de tot públic. I és natural que sigui així perquè el cert és que la paraula és més forta que la carn, i encara que surti de nosaltres, és rebuda i ens traspassa: el poeta i l'escriptor en general en són solament el vehicle. Diu Llacuna:

"Tu, poeta / (¿seràs sempre / pels veïns / el noi gran / de la Carmeta? / ¿No somnies / veure un dia / el teu bust / a la Placeta? / la corona de llorer / (...) te la cenyiran, / poeta."

(...) Eren dies de joia, encara hi havia temps, un temps que semblava arribar i passar amb la lentitud dels dies llargament assaborits i abundosos. Anys a venir, quan el poeta pressent dins seu el camí opac i amenaçador sense retorn, es gira enrera i contempla el paisatge on encara hi ha sol, però no pot tornar enrera i és llavors quan diu, dolgut:

"Voldria ser humil / com la boira del riu. / Desarrelar / la vanitat de poeta. / Totes les vanitats. / Renunciar a la glòria, / al bust de la Placeta. / Déu meu, / al bust de la Placeta! (...)"

Olga Xirinacs (1993) "Roses blanques per un poeta" Pregó pronunciat a l'Ateneu Barcelonès el 23 d'abril de 1993

La corona de Llorer