La redacció dels poemes d'aquest llibre va ser feta durant la dècada dels 50, tot i que Llacuna tenia escrits entre les seves notes anteriors alguns apunts que dels versos que trobarem en aquest llibre. El llibre no va ser publicat en vida de Llacuna, tot i que l'autor havia deixat preparat i revisat l'original per ser editat, i algun poema del recull havia aparegut de manera solta en publicacions periòdiques. L'energia per escriure aquesta obra i trencar la sequera creativa de l'autor, possiblement deu venir del cert reconeixement públic que va significar l'edició popular d'Aurora de l'Aragall.

El recull té dues parts ben diferenciades. La primera, "Poema de la meva mort" ha de ser llegit com un poema unitari i representa, en certa manera una revisió de la seva vida com a home i com a poeta davant de la presència de la mort. En aquesta part, el poeta retorna a Igualada i exposa amb dolor i desesperança la seva situació de soledat i d'oblit. Els poemes de la segona part, "Pregàries", són més autònoms i tenen un marcat caràcter religiós barrejat, també, amb referències personals.

Llacuna parla d'aquesta darrera obra i la qualifica de poesia mística. Segurament, el qualificatiu és exagerat i la majoria de crítics opinen que la darrera producció de Llacuna no assoleix els nivells de qualitat de l'obra anterior. És, més aviat un intent d'explicació d'una gran soledat, una angoixa personal i una buidor que troben la via d'escapada en la religió entesa a la seva manera.  Veure: Biografia / Els anys de Rubí.