|
|
|
|
La correspondència conservada amb Salvador Espriu té dues etapes. Un primer bloc correspon als anys 1938-41. El 26 de maig de 1938, Espriu li diu: "Distingit i estimat amic: He rebut la vostra obra. Agraeixo infinitament la vostra gentilesa i prometo parlar-vos més endavant dels vostres poemes: no es pot tocar el cristall amb els dits llardosos. Penso, però, que encara estimaré més (i això és ben natural) la vostra singularíssima “Nyora” (...)" A l’arxiu Rosselló de Palma es conserva una carta de Llacuna adreçada a Espriu el 20 d'octubre de 1938. L’escriu des de Manresa, on estava mobilitzat:
Manresa, 20 d’octubre 1938 Benvolgut amic: Fins avui no m’ha vingut a les mans la “Imitació del foc” del plorat Rosselló-Pòrcel. L’acabo de llegir ara mateix. L’emoció em priva de dir el que voldria d’un llibre tant pur. (M’han vingut llàgrimes als ulls quan me l’han entregat a la llibreria). Després només s’em ha acudit una cosa: escriure-us i exclamar: Inefable, Inefables velluts, sedes inefables. Oh verds, oh vermells, oh roses! (“rares, noves”). I quin remolí de sensacions, amic Espriu! Quin tumulte de records, de sorpreses! Amic Rosselló per què ens heu deixat! Quina enyorança sento de vos, dels poemes que heu deixat d’escriure. Com hauríem celebrat junts la publicació del vostre llibre! Sou el primer poeta català ove. O us en proclamo. Més alt que jo –ja no cal dir-ho. I més alt, encara, que en Teixidor, que en Vinyoli. Sapigueu-ho: així que acabi la guerra, els amics que us estimavem, farem repicar totes les campanes de Palma a la glòria vostra. L’Espriu i jo. I els altres. Per totes les Illes ressonarà el vostre nom –immortal?; jo pressenteixo que sí- com ara ressona –o hauria de ressonar- per tot Catalunya. Finalment he aconseguit escriure un poema a la seva memòria. Anirà com a dedicatòria a la meva “Aurora de l’Aragall”. Potser no us agradarà. Potser tampoc li hauria agradat amb ell. És el més segur. Estic espès, desorbitat des de que sóc fora de casa. No treballo gaire, i el poc que faig és sense il·lusió. Des de la meva incorporació que m’estic a Manresa. Soc de serveis auxiliars i estic destinat a unes oficines militars. No puc dir que me la passo malament. Però, sabeu?, estic lluny de la meva dona i de la meva nena. IO, encara, dels meus llibres i de la ciutat que tant estimo. O, com sempre, passo desapercebut i sense amics que valguin la pena. Diuen que prop de Manresa –a St. Benet de Bages- hi viu Manuel Altolaguirre. Potser per distreure’m el vagi a veure. Amb tot, no em faig masses il·lusions. El coneixeu vos? Escriviu-me. No dubteu de l’afecte i de l’admiració que us tinc. Joan Llacuna
El 23 d’octubre de 1938, Espriu, respon la carta de Llacuna: (...) Us vaig prometre el llibre de Rosselló i no us l’he tramès, però no us en demano perdó perquè la culpa no és meva. L’editor oficial, el conseller Sbert, no ha posat cap exemplar de l’obra a la meva disposició, i jo estic massa allunyat d’ell per a poder-li’n demanar... –El vostre esplèndid poema m’ha agradat molt i estic segur que hauria agradat també a Rosselló. No passa moment que no pensi en ell. No sé si és el més alt poeta jove de Catalunya, però estimo la seva obra per damunt de tot. I vós comprendreu per què. Jo no puc judicar-lo, com no puc parlar de mi mateix. No puc dir-vos com agraeixo i m’emociona el vostre record i les vostres paraules... (...) Estic contentíssim de veure que esteu bé i segur i em faig càrrec de com deveu enyorar, vós, tan sensible, la vostra muller, la menuda, la vostra ciutat. Per sort, el paisatge de Manresa no és, em penso, del tot diferent del d’Igualada. (...) Poso per damunt del meu cap el vostre “Ònix” i espero amb impaciència la vostra Aurora de l’Aragall (...). Acabada la guerra a Catalunya, el 30 de març de 1939, Espriu ha tingut ocasió de llegir Aurora de l’Aragall i li ho comunica (en castellà) a Llacuna. Mi querido y admirado amigo: Luego que Vd. se marchó, leí sus poemas y le escribo en el acto. ¿Qué extraordinario, maravilloso, original libro! No sabría poner reparo a su perfección. Me gusta muchísimo más que el anterior, y creo que éste es su mejor elogio, dada la espléndida belleza de aquella obra (...). Si yo tuviera dinero, tendría el honor de editárselo: no cedería a nadie este empeño. No me diga Vd. nada. Venga a verme. Soy capaz de hablarle mil años de su poesía, pero “ahora” y “así”, no. (...) El
21 de desembre de 1941, Espriu escriu una carta felicitant el Nadal i li
demana notícies: "(...) Us sospito en ple procés d’enuig i, potser, de
descoratament per tantíssimes coses, però això no és prou raó, penso, per no
“repetir-nos-les” una vegada més, buidant així el sac –una feina molt
saludable. Els anys 60, es reprèn (si és que s’havia interromput mai) la correspondència, segurament arran de la publicació d’Aurora de l’Aragall (amb el pròleg d’Espriu). La carta més llarga és de l’1 de juliol de 1961:
Barcelona 1 de juliol de 1961
Molt estimat amic Llacuna, El vostre excepcional llibre és ara per a mi tan saborós com la primera vegada que el vaig llegir –i d’això ja fa força temps. Les modes i les preferències canvien, però l’autèntica poesia –i la vostra ho és- queda immutable. M’adono que per dues vegades he fet sortir en aquesta curta carta l’adjectiu “autèntica”, però no sense un profund motiu, car tot el que prové de vós o es relaciona d’una manera o d’una altra amb la vostra obra suggereix la idea d’autenticitat o porta el seu inconfusible segell. El meu pròleg és un pobre homenatge al vostre esforç i a les vostres altes conquestes expressives, idiomàtiques i líriques, però he posat en ell la meva admiració més sincera, i diuen que qui fa el que pot, etc.
Us desitjo un bon estiu i us prego de saludar la vostra esposa i la vostra
filla. Espriu. Arran dels aiguats al Vallès, el 6 d’octubre del 1962, Espriu escriu a Llacuna una curta carta per interessar-se pel seu estat:
Barcelona, 6 d’octubre del 1962
Molt estimat amic Llacuna, Rebeu una cordial abraçada del vostre afm. Espriu. Després de la resposta, suposem que tranquil·litzadora de Llacuna, Espriu escriu immediatament a Llacuna. La carta del 10 d'octubre de 1962 és interessant perquè dóna novetats sobre les intencions poètiques de Llacuna: Barcelona, 10 d’octubre del 1962 Molt estimat amic Llacuna. He rebut amb la vostra carta dues boníssimes notícies: la de no haver-vos passat res i la del nou llibre, que esperava d’antanyasses. Em sembla bé, des d’ara, la vostra decisió d’enviar-lo al “Carles Riba” d’enguany. Quant a la nostra entrevista, us espero, si us plau, a casa el dissabte vinent, dia tretze, a les sis de la tarda. -Rebeu entretant una cordial abraçada del vostre invariable afm. Espriu. Es conserven encara algunes cartes de circumstàncies d'Espriu amb motiu de la mort de Llacuna. I, deu anys més tard, un poema (inèdit), escrit el 6 de juny de 1984, que devia formar part dels actes d'homenatge que es van fer a Igualada. Aquest poema és una petita variant feta a partir del poema de Llacuna "La meva estela". Diu:
A (1905-1974) La
ciutat d'Igualada |
Anar a: Crítica d'Espriu
publicada a Abraham, Xavier; Rosselló Bover, Pere (1999) "Bartomeu Rosselló-Pòrcel: A la llum". Ajuntament de Palma, pàg. 191
Mostra
d'un fragment de la carta de l'1 de juliol de 1961
|