Una carta de Joan Colominas i Puig (21 de gener de 1962), serveix per fer una interpretació del silenci de Llacuna. Després de fer un elogi de la seva poesia, diu:

(...) Ara bé: creieu que és just dir que el món s’ha acabat perquè vos creieu que heu clos el món de l’Aurora? Perquè vos per la mateixa perfecció de l’obra us veieu incapaç de superar-la i no voleu repetir-vos.

Direu: no m’enteneu!  Ja ho crec que us entenc. i molt! Joan Llacuna va morir quan va cloure l’Aurora i només reviu quan fa reviure l’Aurora i viu intensament quan esmena un mot a l’Aurora. Això, permeteu que us digui que no és gota profitós, ni per a vós ni per a la vostra poesia. (...)

Sembla com si no us interessés res: tot és tan diferent!, dieu. I jo us pregunto: totes les flors, les plantes, els ocells de l’Aurora són diferents avui perquè és avui? O bé el que passa és que vós els veieu diferents perquè el diferent sou vos? (...)

Dieu que heu patit molt. Només vos? Dieu que la vostra sensibilitat és gran i fa que tot quedi ampliat: només us passa a vós? Tothom més o menys ha passat la seva (...).

Amb Marià Manent hi ha una bona relació i va ser un dels poetes a qui Llacuna va donar a llegir Aurora de l’Aragall molt abans de publicar-lo. El 28 de desembre de 1941 li dóna la seva opinió: (...) He rellegit diverses vegades el seu llibre i aquest repàs ha confirmat la impressió de la primera lectura. És molt saborosa la mescla de tendresa i d’humor, de realisme i de somni, d’impuls líric i somriure irònic, que caracteritza els seus versos. (...) estimo la capacitat de tendresa revelada en poemes com el meravellós que dedica a Rosselló-Pòrcel o en “Auroreta brunzirem!”. En el primer hi ha versos inoblidables (...).

Joan Vinyoli, molt tard (12 de novembre de 1972), s’adona de la vàlua poètica de Llacuna i li ho fa saber: (...) La vostra puresa en la manera de tractar líricament el llenguatge, la sensibilitat extrema en la tria de les paraules i en com organitzar amb devota simplicitat les estrofes, fan impressió. (...) he trobat coses que em semblen molt singulars i decisives en el context de la nostra poesia moderna (...). 

Es conserven al (Ms 1303) cartes de circumstàncies i agraïments de Leandre Amigó (1961), Ramon Castelltort (27 de gener de 1942) on li envia versos i li demana crítica i (4 de març de 1959) on li agraeix l’enviament de quatre madrigals, Miquel Dolç (16 de juliol de 1961) on li agraeix el llibre i li promet un article a Destino (veure bibliografia), Gabriel Castellà, que el 16 d’octubre de 1946 contesta una consulta de Llacuna sobre l’origen, el significat i l’ortografia del topònim Roixela.  Josep Mª López-Picó (19 d’octubre de 1934) anima el jove poeta arran de la publicació del seu primer llibre: (...) Entre la plèiade dels joves poetes catalans hi teniu un lloc i de vós depèn que sigui el més digne de vós i guanyar-hi les més altes preeminències. Sebastià Sánchez-Juan, als voltants de 1948 li anuncia una visita a Rubí i li demana un exemplar del llibre a pagar en 2 o 3 terminis. La correspondència amb Pere Ribot, amb qui devien coincidir al voltant de 1935 a Capellades també és abundosa. 

Veure:
Lectura poètica a Can Colominas

Anar a: Silenci de Llacuna

Veure:
Carta de Manent sencera