La correspondència amb el pintor Emili Grau-Sala permet fer-nos una idea del llarg i dolorós procés que va suposar fer la primera edició de l'Aurora de l'Aragall. A mesura que s'avança en el temps podem comprendre el patiment i la impotència d’un autor frisós de veure com finalment es publica la seva obra.

8 de gener de 1946. Primera carta on Llacuna s’adreça al pintor per demanar-li que il·lustri el llibre. " (...) Por eso, a principios del 36, cuando empecé a escribir mi “Aurora de l’Aragall” –he trabajado fervientemente ocho años en ella y la considero mi obra cabal- pensé enseguida con Vd. (...)." El motiu de la tria del prestigiós pintor com a il·lustrador del llibre tenia una motivació comercial ben clara: com que el llibre ha de ser un objecte de luxe, els gravats havien de donar una valor material al llibre. La carta deixa entendre que el pintor ja té el text i explica que serà Palau Fabre qui visitarà Grau-Sala a París per acabar de discutir-ne els detalls. D’altra banda, manifesta que l’edició sortís al carrer abans de Pasqua del 1946.

Després de rebre una resposta afirmativa per part del pintor, Llacuna escriu novament al pintor, el 26 de febrer de 1946, donant-li instruccions. El nombre de gravats han de ser 10. A més, fa una previsió econòmica: "(...) Com que pensem fer diners –sembla que hi ha bons amics disposats a comprar-lo- podrem donar-vos 8000 pts.- Si creieu que és poc dieu-ho francament. Ja no cal dir com estimo la vostra generositat(...)." Al final de la llarga aventura el preu pagat va ser de 15000 ptes.

El 21 de març de 1946 parla sobre el paper. Al poeta li hauria agradat disposar d’un paper blanc-neu, però no el va aconseguir. Li envia una mostra de la tipografia (que després canviarà) i li explica que el text anirà a dues tintes.

Noves cartes del 26 de març i del 17 d’abril del mateix any són de circumstàncies.

La carta del 26 de maig de 1946 és més interessant. "(...) I creieu que l’hora és oportuna, doncs, amics ficats en aquest món tan tancat dels bibliòfils, em diuen, insistentment, que hi ha “expectació” –exactament- per veure –i adquirir el llibre, especialment pels vostres gravats –i no és adulació. I tots els amics poetes, ter tant, bons propagandistes –entre ells Marià Manent, Carles Riba, J.V. Foix i Salvador Espriu- que darrerament he tornat a ensenyar el llibre, m’han manifestat, pespontàniament, l’apropiat que era a la vostra sensibilitat artística i creuen, amb raó, que els vostres gravats seran una delícia. L’altre dia, també, vaig parlar-ne llargament amb Teixidor i es va mostrar entusiasmat (...) Sembla que, si les circumstàncies econòmiques no varien, ens els prendran dels dits.(...)."

El 8 d’agost de 1946, la carta mostra clarament que les il·lustracions no avancen i Llacuna es comença a inquietar.  "(...) Convindria, ja ho compreneu, que sortís abans de Nadal i ens queda tanta feina a fer! Apa, feu un esforç! (...)." En aquesta mateixa carta Llacuna dóna instruccions al pintor per poder enviar ràpidament les planxes a Barcelona, burlant el bloqueig internacional. Serà la connexió andorrana: el contacte serà el delegat de La Caixa a l’oficina d’Andorra la Vella, el senyor Manuel Pons, amic del poeta.

El 23 de setembre de 1946,Llacuna dóna pressa al pintor i li indica la necessitat que el llibre surti abans de Nadal, ja que els editors i el gravador així li ho demanen.

El 13 de novembre de 1946, després de rebre les proves d’artista de París, Llacuna en fa una gran lloança i exposa detalls tipogràfics del projecte: "(...) Quina meravella de gràcia, de tendresa, de lirisme! Sou un poeta extraordinari! Com desitjaria dir-vos a viva veu el meu agraïment, el meu entusiasme. Penseu només que aquesta nit no he dormit mirant i remirant els gravats. M’heu interpretat miraculosament. Tothom que els veu queda bocabadat. Sembla talment que un àngel us hagi guiat la mà. Serà un llibre únic. Ara el problema està en trobar el tipo de lletra adecuat. El Bodoni –no us sembla? Resulta massa doble, massa ple. Necessitem un tipo fi, alat. Ja no cal dir que remanarem cel i terra per trobar-lo (...)." Tot i això, encara tardarà temps a rebre les planxes.

El problema tipogràfic està a punt de resoldre’s, segons sabem per la carta de 21 de desembre de 1947. "(...) No hem començat, encara, a compondre el text perquè estem esperant, d’un dia a l’altre, un tipo nou, anglès, que, si ens agrada, serem els primers a utilitzar a la Península (...)."

Però Grau-Sala no acaba d’enviar les planxes per poder tirar els gravats. Llacuna els les demana amb urgència en una carta de 9 de març de 1947. Sembla que el problema és que la  connexió entre França i Andorra està tancada per problemes de neu a les carreteres. Tot i això, la intenció és, encara, que el llibre surti abans de Pasqua.

9 d’abril de 1947. Les planxes no arriben, tot i que la carretera d’Andorra és neta de neu: "(...) Us ho deixo, doncs, tot a la vostra mà, però, per l’amor de Déu, feu els impossibles de que ens arribi abans d’acabar el mes; altrament estic perdut (...)."

Hi ha noves cartes de 26 d’abril, 2 de maig, 18 de maig, 8 de juny en les quals Llacuna demana amb insistència gens dissimulada que el pintor compleixi els seus compromisos, ja que el gravador i l’impressor tenen altres compromisos i, pel que s’intueix del contingut de les cartes, l’editor deu haver perdut l’entusiasme inicial.

Finalment l’1 de juliol de 1947, Llacuna mostra la seva desesperació: "(...) Fa un any i mig que espero –i sobretot que faig esperar- (...). Creieu que tot plegat està ja per damunt de les meves forces. Defalleixo (...)." 

Grau-Sala envia les planxes, però, pel que sabem per la carta de 9 d’agost de 1947, s’ha presentat un nou contratemps, el paquet ha quedat retingut (o extraviat) a l’aduana de Toulousse. El 16 de setembre de 1947, el problema encara no s’ha resolt: "(...) He quedat aclaparat al saber que a l’aduana encara no us havien entregat les planxes. Què espera aquesta gent! Heu fet les apropiades gestions? Reclameu-les, amic, sense parar (...). Per què estaré tan de desgràcia amb una edició que era la meva més gran il·lusió? No podeu imaginar el desesperat que estic (...)."

Tot i arribar-li 7 planxes, falten encara les tres últimes. El 6 d’octubre de 1947 Llacuna dóna un ultimàtum a Grau-Sala: "(...) Per evitar el seu definitiu fracàs econòmic m’obliguen a emprendre l’edició del llibre a tota marxa. Sortirà INDEFECTIBLEMENT abans de Nadal (...)."

El 16 d'octubre de 1947, Grau-Sala envia a Llacuna la carta que reproduïm.

La darrera carta sobre aquest assumpte porta data del 8 de novembre de 1947.  Llacuna ho ha rebut tot i, finalment, apareix la satisfacció de l’obra acabada: "(...) El tipo de lletra és molt bonic. (...) Em penso que us agradarà el llibre! (...)"

Anar a:
Aurora de l'Aragall
Mostres dels gravats




El conjunt d'aquestes cartes són dipositades al fons Llacuna (Ms 1302 Biblioteca de Montserrat)