Una carta de Josep Palau i Fabre, datada a finals del 1940 suposa un comentari preciós a l'obra i la figura de Llacuna. Pel seu interès, la reproduïm íntegra.

Barcelona, 5 de Desembre del 1940

Benvolgut poeta i amic: vaig tenir el gust de fer la vostra coneixença a casa de l'amic Espriu, l'any passat. Sempre, de llavors estant, em quedà el desig de confrontar-me amb vos d'una manera o altra, i eus açí que ara, vos mateix, me'n oferiu l'ocasió. He rebut, de mans dels vostres amics i meus, Romeu i Mercader, un exemplar d "Onix i Níquel", que he llegit i rellegit per dues i tres vegades: us l'agraeixo i estic content d'haver fet la coneixença d'aquesta poesia. Car, en efecte, aquest llibre el vaig "veure" l'any de la seva publicació, i he de confessar que la idea que en tenia estava molt allunyada de la veritat. Amb tot, aquesta idea, vaig haver-la de rectificar el dia que, En Salvador Espriu, em donà a conèixer "L'Aurora de l'Aregall". De  manera que en realitat, he començat la vostra coneixença per aquesta segóna obra i, per tant, té molt poc mèrit que ara sàpiga apreciar, potser, els mèrits de la primera.

És certament difícil parlar de la vostra poesia, del vostre primer llibre. Res no hi és contundent. Hi ha una mena de descoratjament previ de tota actitud ambiciosa, de tota actitud directa. Un acceptar i volguer que la propia poesia no pugui ésser més que poesia d'un, subjectiva, renunciant a tota ambició universal. Hi ha sempre una busca del camí més amagat i, encara, com si aquest no ho fos mai prou. Un saber que la poesía només pertany a uns quants -fins i tot a uns quants que la gusten- i oblidar així voluntàriament, la resta.

Aquesta posició, aquest punt de partida, és potser la prova millor de què sou un poeta, perquè és l'antitètica d'aquella en què acostumen de situar-se els poetastres. Tot el llibre és això: un provar-ho constant a causa d'un no provar-ho constant, a causa de dugir la prova directa i grollera.

Entre les composicions que més m'han agradat es troben: "Elegía", "on heu anat estels, en la nit fosca?" i "com les cuques de llum sóu petits els estels", representants, cadascuna d'elles, de tres modalitats ben diferents que hi ha en el vostre llibre.

Realment vós heu triat el camí més petit que heu trobat: el camí més petit i també, per recorre'l l'home més petit que heu trobat en vos: l'infant. Però hi ha com un saber-ho, com una suficiència de saber aquesta ficció innocent i això provoca una mena d'humor acuós arreu del llibre. Un humor que segurament falta en les composicions primeres i primàries d'un Salvat-Papasseit i que fa que, fins i tot aquelles composicions que podrien fer-hi pensar més directament a causa de la forma, se'n allunyin moltíssim en essència.

Ara, després d'això, m'agradaria tornar a veure el vostre segon llibre, que només durant una estona vaig tenir a les mans.

No posaré aquesta carta en net, potser per peresa, però també perquè no m'agrada "posar en net". Rebeu doncs aquest borrador on hi sóc directament, no ho prengueu com una grolleria.

Us saluda affm, el vostre amic i admirador.

Josep Palau Fabre

Veure l'original