El poema, que porta per títol "Miralls", és a dir l'element simbòlic (negatiu) amb què encapçalava el recull, està dividit en tres parts.

En la primera part (v. 1-8) es parteix d'una evocació positiva del paisatge, vist i viscut encara amb ulls infantils, primaveral, que produeix bones sensacions ("somnis verges", "frescor de cristall", "olor pels camins"). En la variant que reproduïm del mateix poema s'insisteix específicament en els valors d'aquesta etapa d'infantesa. Però, de sobte, tot canvia.

En la segona part (v. 9-15) apareixen els elements negatius o pertorbadors del present: "el meu alè maculat" o bé "la meva carn malalta". La insatisfacció pel present és ben clara. La dualitat passat-present es reforça encara més quan utilitza també elements del paisatge ("prat, satalia, falcó") que ara no són capaços de donar-li consol. És la tristesa allò que macula el poeta. La interrogació retòrica dels versos 11-14 recorda els versos d'un Salvat-Papasseit impotent i malalt.

La tercera part (v. 15-18) resolen el dubte. Apareix un element simbòlic, desagradable, de caràcter oníric que demostra quin és el seu lloc en l'univers. El monograma mostra plàsticament el seu jo adult i insatisfactori. L'al·lusió a la rata-pinyada reforça encara més el caràcter desagradable d'aquesta imatge present. Ara el poema, que havia començat de dia, s'ha traslladat a la nit (lluna, rata-pinyada), marc en el qual es desenvoluparan els dos poemes següents. L'infant dels somnis verges que cercava la redempció en la lluna (blanca) es troba de cara amb una realitat inqüestionable (el monograma dibuixat en el núvol, el seu jo), que li produeix buidor i malaltia.

Cal afegir que aquest darrer escenari situa el poema en un context de somni, proper al surrealisme. En els següents poemes, el poeta lluitarà directament, de manera física, contra el núvol pennat (que esdevindrà un element viu i personalitzat).

Hi ha publicada a Obra poètica (1977) una variant del poema,  que reproduïm.

MIRALLS

Quadrilàters de blat tendre
bressen els meus somnis verges,
el baf de pèl calcinós,
les muntanyetes d'argila.
Quina frescor de cristall
tenen les cases i els arbres!

Retrobo el mateix alè
de quan em menjava les
ungles.
Per què em nodreixo només
del meu respir maculat?

I si llençava un sospir
al cor impol·lut de la
lluna?
Tan blanca com és i verge,
no vessaria blancor
per la meva carn malalta?
(L'esperaré fins que vingui
ornada amb pèplum de níquel).

Ara una rata pinyada
dibuixa el meu monograma
al pit d'un núvol pennat.