Aquest poema, format per versos regulars de quatre síl·labes sense rima, se centra en l'intent de destrucció de la rata-pinyada. Continuem situats a la nit i continuem situats en el marc de l'entorn del riu, el rec, el barri de les adoberies de la ciutat. És a dir, continuem situats en els dominis propis de l'infant.

A diferència del poema anterior (que contenia verbs en passat i en futur) aquest està gairebé tot situat en el present. Ara, doncs, sí que ens explicarà la lluita amb tot detall i tota la crueltat, però el poeta no parla amb el lector, sinó que al llarg de tot el poema l'autor està parlant amb la rata-pinyada.

En la primera estrofa (v.1-7), l'enfrontament comença com una batalla tàctica en què l'infant s'amaga darrera d'una paret i convida la rata-pinyada a acostar-se als seus dominis, la llum del fanalet del rec. Cal assenyalar la qualificació molt negativa de la rata: "tipa de sang".

La segona estrofa (v. 8-16) narra l'encontre sota el dèbil "cèrcol de llum" entre els dos protagonistes. L'infant no li llança palets de riera sinó fletxes. Amb una crueltat i un sadisme considerables explica com les fletxes travessen la boca i el pit de la rata-pinyada. L'acció transcorre molt ràpidament sempre sota la llum: "ròdol blanc".

La tercera estrofa (v. 17-26) és la més sàdica: "ales molles / de sang bullent". Es tracta de rematar la rata que ha caigut ferida. Sembla una lluita aferrissada entre enemics irreconciliables. L'arrossega pels camps d'escorça i els esbarzers fins a fer-la arribar a l'aigua del rec on la bèstia ha de morir ofegada. Gairebé ha aconseguit el seu objectiu.

A la part final del poema (v. 27-38) les coses es torcen. La rata-pinyada reacciona i s'escapa d'una manera vertiginosa (del vers 27 al 30 només hi ha verbs). La sang, com en el poema anterior s'escampa i encén l'herba de la riba, com si la derrota del poeta contaminés la ciutat. Al final, doncs la rata s'escapa a través de les ombres. Per cert, el següent poema porta per títol "Ombres".

Al llarg de la sèrie de poemes que s'han anat comentant destaca la progressió del tractament de la llum. A "Miralls" teníem la llum blanca de la lluna, a "Miratges" parla de la "llum vespral" i en aquest darrer poema tenim la pàl·lida llum daurada del "fanalet del rec" fins acabar el poema amb "l'ombra sinistra del xiprer". La progressiva derrota de l'infant, doncs, va acompanyada d'una progressiva foscor.

Diu Maria Enrich (1987)  amb encert: "L'actitud de Llacuna ha variat radicalment des d'Ònix i níquel. Allà la impossibilitat de recuperar la infantesa li produïa nostàlgia i tristor -plor-. Aquí, aquesta mateixa impossibilitat li genera un odi destructiu i cruel. Fixem-nos, per exemple, en els versos centrals de "Remolí"" (pàg. 234).

Vine a desfer,
tipa de sang
l'halo daurat
del fanalet
del rec, veuràs!

(M'amagaré
amb el meu arc
-barnilles d'un
paraigua inútil-
darrera el mur
teranyinat.)

T'esperaré,
rata-pinyada!

Passa afuada
pel cèrcol de
llum. Brunzen les
sagetes. (Xiscla,
rata-pinyada,
xiscla!) I cau,

amb una fletxa
al ventre i
una altra dintre
el bec, enmig
del ròdol blanc.

(Xiscal, renega,
rata-pinyada!)
La premo per
les ales molles
de sang bullenta

i l'arrodolo
pels camps d'escorça
roja, (ah, bèl·lua,
bruixa, rata-
pinyada boja!)

pels esbarzers
florits. El rec
s'endurà el teu
darrer sospir!
Moriràs (xiscla,
xiscla!) ofegada!

Bleixes, encara?
S'agita! S'alça!
Vola! S'escapa!
(corb!, lloba!, drac!)

encenent l'herba
dels marges amb
la seva sang
damnada! L'ombra

sinistra del
xiprer de l'hort
la salvaguarda
del meu dardell
enverinat.