JOAN LLACUNA                         Notes autobiogràfiques

Els meus ulls negres s'en [s'han] tornat burells. -Fins avui no m-hen he adonat. [me n'he adonat]

Encara em ressonen les veus de les veïnes. Sobretot la veu d'una de Cuenca: que ojos más negros que tienes, niño!

Quins ulls més negres que tens, maco. Galanxó galanxonet.

Text datat el 1935

Es conserven entre els papers de Joan Llacuna unes notes on escriu detalls de la seva autobiografia. Tot i que no són massa sistemàtiques, en reproduïm algunes per aprofundir més en la personalitat del poeta.

Veure: Biografia
          Els jocs al carrer

Els inicis, però, de la meva veritable vocació lírica hem de retrobar-los potser (...) hem de remuntar-nos, però a la primera època d'infant. De la meva època d'infant encara no liquidada. Petit petit ja somiava. o em recordo de la llum especial de certes tardes, de les ombres de determinats vespres que retenia a la meva imaginació de nen com un deliciós somni. (Sempre ha influït (encara influeix amb mi la llum i encara no he pogut cristalitzar com caldria les tardes dauradíssimes de quant anava al camp o al riu a pescar ni certs retorns (de) o al(s) capvespres únics ni certes nits de lluna i d'insomni al meu terrat de casa.

Els meus idil·lis amb les coses del camp i les rieres: els grills, les llagostes els peixets menudíssims que transportava a casa com un il·luminat el meu contacte i amistat amb les petites (coses) ànimes (de la naturalesa) del món exterior m'ha dut, potser inconscientment a fer parlar amb ells.
Més grandet -molts de vosaltres m'heu conegut- era un infant inquiet, nerviós i extraordinàriament somniador, fantasiós. Era hàbil en el joc. Excel·lia extraordinàriament a quasi tot.

Jo aleshores menava una vida plenament bohèmia. Acudia a tot arreu -Als jocs de la plaça del Rei, als de la Creu- a tot arreu em veieu [sic]. Us en recordeu? Però ara potser no creureu una veritat. Malgrat (la passió, adoració) l'obsessió pel joc inconscientment em saturava de totes les melangies de l'ambient de la llum (de les ombres) i del aire. I a casa després -sobretot al llit o després de sopar mentre jugava amb el meu germà enlloc de veure boles, patacons o les facècies dels amics (veureu i somiava) no sospiteu que somiava. La "melangia (rosa) de les llums dels fanalets" les tèbies ombres nostàlgiques dels recons de les voltes dels carrers, la melangia clara de les estrelles bellugadisses, les ombres dels porxos de la plaça del blat, els rostres enigmàtic de les carotes de la Font del Rei. L'ombra de la "Pepa" castañera. Ja aleshores era poeta. Veieu? Aleshores vaig començar a ésser poeta. I a vint-i-tres anys va renéixer amb mi, va cristalitzar amb el meu primer vers una mica ingenu (defectuós) per ser el primer que ara vaig a llegir-vos. "Veig al cel un estel diminut.