El 5 de desembre de 1931 el setmanari El Temps, editat a Valls, va publicar una pàgina sencera on es recollien tres dels cinc poemes d’aquesta secció, amb lleugeres variacions i ordenats de manera diferent. El títol de la pàgina 5 era: "Un poeta inèdit: Joan Llacuna i Carbonell". I afegeix que els poemes que conté són "Del llibre en preparació: LA GLOSA DELS ESTELS".

Concretament el contingut d’aquesta pàgina és: 

"Estel d’infant diminut"
"L’evasiva de l’estel més petit"
"Com les cuques de llum son petits els estels"   (Corresponents al poema d’Ònix i níquel "Reflexos nostàlgics")
"La Lluna i els estels"  (Corresponent al poema d’Ònix i níquel "Un trapella d’estel a cada punta...")
Sense títol  (Corresponent al poema d’Ònix i níquel "Lluna “gentleman”")

D’aquest llibre, tal com  estava concebut el 1931, no en tenim cap altra notícia. Possiblement no va arribar a cristal·litzar com a tal i el material preparat devia aprofitar-se, com veiem en aquesta segona secció, per confegir Ònix i níquel.  

En la segona secció del llibre, els cinc poemes de què consta estan situats temporalment en la nit. És la continuació lògica de la primera part (que era la tarda).

A nivell formal, és una part molt eclèctica: s’hi troben al mateix temps les provatures més agosarades de les formes avantguardistes (amb versos trencats i escalonats i incomplint les normes de puntuació) al costat de dos sonets de factura clàssica (un a la italiana, l’altre a l’anglesa).

L’element central monotemàtic de tots els poemes són la nit, la lluna i els estels, vistos com a elements personificats i simbòlics a través dels ulls de l’infant-poeta. Els estels representaran la petitesa i la innocència de l’infant, punts de llum enmig de la nit fosca; la lluna, en canvi, és vista com un element que representaria la tristesa, i també la condició d’adult (gentleman), que es veu sobrepassada per la quantitat d’estels bellugadissos. La nit és el marc necessari per tal que aquests elements es moguin i tinguin joc.

Especialment en aquesta secció, els cinc poemes que la formen estan molt interrelacionats entre ells i constitueixen un discurs unitari i al·legòric en què els poemes se succeeixen amb un ordre premeditat i significatiu (que no existia en la versió provisional de 1931). Així, tal com es presenten els poemes, observem que comença amb la presència única de la lluna (poema 1), després s’estableix una mena de joc-lluita en què els estels ocupen l’espai de la lluna (poemes 2 i 3) i, després d’una pausa en què des de la terra l’infant (i la sirena!) observa el cel sense cap llum (poema 4), s’acaba cedint tot el protagonisme als estels, molt més propers als valors de la infantesa (poema 5).

Cal assenyalar, però, que el discurs simbòlic que Llacuna construeix en aquesta segona part no acaba de reeixir, sobrepassat per la una certa confusió i ambigüitat.