Poema complex, amb cert regust surrealista, que evoca la imatge d’una noia passejant sota un paraigua un dia de pluja. L’objecte central sobre el que es construeix el poema és el paraigua, que es va transformant (d’una manera ben allunyada dels límits del real) a mesura que el poema avança. Així, als versos 1-2, la petita cúpula del paraigua s’equipara a la gran volta celeste, lluminosa en el moment de l’aurora. Sense solució de continuïtat, el paraigua es transforma en un buirac que conté sagetes rosa (la referència a la imatge de Cupido és inevitable) i enmig d’aquest escenari apareix "l’amiga" (v.4) somniada pel poeta. Al final de la primera part (v.5-6) l’autor marca la frontera entre el moment del somni i el despertar: el poeta enamorat tot just es desvetlla i contempla la imatge descrita.

Serà en la segona part (v.7-12) quan, situats en l’àmbit de la vigília, l’enamorat és conscient de la bellesa de l’instant i de la capacitat transformadora de l’amor, explicada a través de la imatge de la llum que ho inunda tot. Ara el poeta es fixa en la cabellera rossa de la noia que, d’una manera hiperbòlica, és capaç d’encendre la ciutat amb la lluminositat que desprèn. La imatge final del poema és la dels dos enamorats sota el paraigua i la pluja amb els cors encesos.

En realitat tot el poema no fa altra cosa que fixar dos instants estàtics: la imatge ( somniada?) de l’amiga que apareix de sobte sota un paraigua i la imatge (real?) de l’efecte meravellós que suposa l’amor, explicat com una "encesa de cors sota la pluja" (v.10) capaç d’il·luminar tot l’entorn.