El poema, també centrat en la noia, està construït en base a la metonímia i la metàfora (llavis blancs) i estableix una evolució temporal, que conduirà a l’amor. Si en el poema anterior s'havia fixat en la cabellera de la noia, ara es fixa en els llavis. Comença referint-se a l’etapa infantil, quan aquesta es dedicava a "besar nines/ en basars de somnis ingenus" (v.1-2). La segona etapa correspondria a l’adolescència, explicada a través de la imatge dels lliris i dels "jardins d’enyors transparents" (v.7). Finalment, la noia, en estadi adult, es trobarà amb el poeta, identificada com a "rosa / casta que els meus somnis enflores" (v.13-14).

Ara, la noia és vista com un àngel (imatge que es repetirà en el poema següent), un ésser extraordinari, pur, bell. Això accentua la sensació que l’enamorament del poeta és idealitzat, allunyat del pla de la realitat i situat en un nivell simbòlic, potser oníric.

Al poeta no li interessa explicar els detalls de l’enamorament sinó transcendir l’experiència particular i destil·lar-ne aquells elements substancials: el goig, la meravella, la puresa, cosa que explicaria la presència insistent d’adjectius que assenyalen el caràcter espiritual i no físic de l’amor (casta, púdica càndida).

La forma estròfica del poema és perfectament regular: 3 estrofes de 5 versos octosíl·labs ABBAA.