La inclusió d'aquest poema com a encapçalament de l'obra poètica de Llacuna és molt significativa perquè Elegia conté molta part del seu univers poètic i simbòlic: l'infant, la tristesa, la pluja, solitud, els núvols, la tarda, l'enyor, els somnis...

Una de les idees de fons que conté aquest poema és que la poesia-pregària ve donada pels avantpassats; el poeta, doncs, té la missió de continuar perpetuant aquesta eterna elegia ja començada molt temps abans i que es materialitza a través del seu dolor, que es veu accentuat per la tarda plujosa . La repetició, a manera de tornada, dels versos escrits entre parèntesi destaca aquesta idea. El propi Llacuna (1961) subratlla aquesta idea en els escrits en prosa que es conserven, per exemple Història de la meva poesia, pàg. 111-112. 

Al llarg del poema es pot resseguir un trajecte imaginari i simbòlic que té un recorregut en dues direccions. El primer va de l'interior de la casa, "Dins ma cambra d'infant solitari" (v.5), cap al món exterior ("balcó" (v.16), "teulades" (v.25), "jardí" (v.35), "camí" (v.36), "aigua" (v.38)). El segon va del passat remot (el besavi a qui el poeta no va conèixer) passant pel passat personal (la infantesa) fins al present (la pregària trista de l'adult).

Elegia, doncs, propìciada pel temps plujós, que provoca la nostàlgia d’un temps passat, per la pèrdua del paradís de la infantesa, per la mort de “l’últim somni”, per la transformació i la decadència d’un paisatge estimat i idealitzat. En aquest inevitable pas del temps només queda la tristesa, la boira i la tarda.  

Cal assenyalar també que a nivell formal aquest poema té molta més relació amb una poètica clàssica que no pas amb tendències avantguardistes. Hi predomina molt marcadament el ritme ternari i els versos tenen una absoluta regularitat en el metre (6 i 9 síl·labes) i força regular en la rima.