JOAN LLACUNA    OBRA EN PROSA        AUTOBIOGRAFIA (1961)

                                                                        Al Dr. Joan Mercader i als altres amics que
                                                                                m'han demanat aquesta obra.

Vaig néixer al carrer de l'Aragall, d'Igualada, a la casa que toca amb la d'Antoni Franch, el famós guerriller del Bruc, el dia 15 d'Octubre (i no el 20, com consta al Registre Civil) de l'any 1905. "La ciutat era un fangar - però encara hi havia berlines - t'imagines?". Mossèn Ambròs, Rector de la Parròquia del meu barri, la Soledat, m'administrà el Sant Baptisme. La Confirmació, el gran Bisbe de Vic, Dr. Torras i Bages.
Prop de l'Aragall, al carrer de la Caritat, davant de les eres, "i tu, vergella, relluc, pardal - d'aquell homenet de les eres", hi havia, hi ha encara, la casa pairal del meu pare. L'avi Joan, el meu padrí, senzill, absent, la pipa de canya a la boca, era pagès, igual que els seus avantpassats, (el besavi "corria amb els ànecs per la vila - i anava a la vinya descalç") i, com jo, tenia poca estatura i escrivia versos. Per contrast, la seva dona, la Calamanda, alta com un sant Pau, activa, enèrgica, comerciava en terrissa i cristall. "I que la meva àvia -venia terrissa- a la Plaça de Santa Coloma - coloma - també deus saber-ho? -venia terrissa i cristall".
Molt aviat em van portar a estudi a cal Senyor Francisco, de la Rambla de sant Isidre. Al pati hi havia un xiprer molt alt. "Xiprers, xiprers, - cap de tan alt - com el de cal - Senyor Francisco". Aquest mestre, que era parent meu, em va treure un motiu, "talleret de bardissa", que perdurà poc. En anar als Escolapis, als cinc i sis anys, va desaparèixer gairebé del tot. Només els amics del meu carrer continuaren dient-m'ho.
Als pares Escolapis, a canvi de fer d'escolà, m'ensenyaren el comerç, una mica de francès i, perquè la meva àvia materna, la Marieta, que venia d'una família piadosa, els "Petxina", de Vilanova del Camí, "sobre el son - sota el pont - rosa de - Vilanova, - Vilanova - del Camí", volia un nét escolapi, alguns anys de llatí. El marit de la Marieta, l'avi Pau, descendia, per línia directa, dels Carbonell de Copons. Fantàstica família! Gent influent en la política agitada de l'època,a ctius militants a les files liberals i amos de mig Copons, tot ho abandonaren per anar a viure a Madrid. D'ells s'expliquen tantes coses! Es diu que pujaven al llit amb unes escaletes d'or. Que dues noies de la casa, solteres, les "Moretes", eren camaristes de la reina Isabel. "És tan vell mon idil·li - amb la pluja, Senyor! - Quin besavi malalt - començà l'elegia? - Un besavi romàntic - o potser medieval?"
No vaig aprofitar gaire les ensenyances dels bons fills de Calassanç. El jugar m'apassionava massa. Tot el dia el passava al carrer, per les places, a les rieres. "Pescava peixets amb les mans - pescava peixets de riera". La Placeta del Rei era el centre de les meves operacions. Adorava, adoro, aquesta Plaça. Li he dedicat un poema, "Placeta del Rei", i l'evoco amb altres. Àdhuc he somiat, perdó, veure el meu bust vora la font de Neptú. "Neptú, Neptú, Príncep de la Placeta". "No somies - veure un dia - el teu bust a la Placeta?"
Començo a treballar als catorze anys. Substitueixo el joc per la lectura. Devoro llibres. A part del Quixot, que ja llegia de molt petit en un exemplar que encara conservo, el primer llibre seriós, "Zalacaín el aventurero", de Baroja, me'l posa a les mans, com tants d'altres, el Sr. Sebastià Ferrer, superior meu a l'Oficina. Tothom l'anomena "el Ferrer de la Caixa". Natural del Pla de Cabra, arrela profundament a la meva ciutat. També jo, "el noi gran de la Carmeta", fill d'un blanquer enamorat del seu ofici, "mans vermelles de blanquer", a partir de la meva estada a la Institució fundada per Don Francesc Moragas, seré sempre "el Llacuna de la Caixa".
Les lectures aviven la meva fe religiosa i decideixo entrar a la Congregació Mariana. La Congregació passava uns bons moments. Teníem un revista, "Virtus et Labor", i hi publico el meu primer treball literari, un article polèmic, que promou algunes controvèrsies. M'estreno, doncs, en prosa. La poesia vindrà més tard, als vint-i-dos anys.

Publicada com un annex a l'Obra poètica (1977), en realitat, l'ambició del títol no correspon al contingut del text. Segurament aquestes línies no siguin altra cosa que l'inici d'un projecte més ampli que devia quedar inacabat.
D'altra banda, la dedicatòria ens dóna pistes per pensar quin és l'origen d'aquest text.

Anar a Biografia:
Antecedents familiars
Anys d'aprenentatge
Jocs al carrer
Galeria Fotogràfica

Anar al poema: Elegia