JOAN LLACUNA        OBRA EN PROSA             DE LA BLASFÈMIA

S'ha dit molt que la causa eficient de la blasfèmia raïa en la incultura del poble i, si bé amb raó, nosaltres opinem que, més que res, rau en la manca d'esperit cristià.

Perquè, quantes i quantes n'hem conegut de persones que es tenen per verament cultes, d'una vastíssima il·lustració, que de la seva boca se'n podria anomenar, si més no, l'hostal de la mala paraula, que en deia Joan Maragall?

Al contrari, poques n'hem conegudes, millor dit, cap, d'ànima aristocràticament cristiana, de catòlica socarrel, que de la seva boca n'hagi eixit paraula alguna que pogués ofendre a Déu.

Un exemple, més que evident del que deixem escrit, el tenim, per dissort, en la gentil i bella ciutat nostra.

No creiem existeixi cap persona d'exquisida sensibilitat, que en fer entrada a l'entitat cultural igualadina per antonomàsia -ho diuen ells, nosaltres no, entenem-nos-, no li fereixin les oïdes, i el que és més, la sensibilitat, els mots grollers llençats a cada pas, i principalment per gent jove infectant amb la seva barroeria aquells jardins i sales, i el que és més greu encara, posant en perill l'innocència de tantes i tantes ànimes pures d'infants que per allí es veuen obligats a concórrer.

I és que la blasfèmia, llançada per l'home que es diu culte, però incrèdul, segons ell solament va en contra de la bellesa del llenguatge i l'ètica ciutadana, coses superficials; emperò segons el creient, la blasfèmia va en contra del Nom sagrat del Qui per ell és principi de Veritat, font de Vida, essència de Bellesa i fonament de tota cultura vertadera.

Publicat a la revista de la Congregació Mariana (de la qual Llacuna va formar part durant la seva juventut) Virtus et Labor, nº 27, corresponent al mes de novembre de 1924.
Segons explica el poeta, aquest article va aixecar una certa polèmica a nivell local.

Es refereix a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.