JOAN LLACUNA    OBRA EN PROSA  HISTÒRIA DE LA MEVA POESIA

La meva poesia és una poesia subjectiva. Us podria contar la meva vida a través dels meus poemes. No solament l'anecdòtica, la diguem-ne de carrer, sinó també, i predilectament, la interna, la dels somnis, la il·luminada. I la d'un -o uns- no sé quin -no sé quins- besavi.
Jo crec que la meva poesia existia ja abans de la meva naixença. Allò que s'ha dit de Rimbaud, que la seva poesia la hi havia fet la seva mare, jo ho he sentit tan profundament en mi que sempre ha cregut que la meva ja fou patida per algun meu avantpassat. Recordem l'"Elegia" d'Ònix i níquel:  

                   És tan vell mon idil·li
                        amb la pluja, Senyor!         
                        Quin besavi malalt
                        començà l'elegia?  (...)
                        Quin besavi nostàlgic
                        començà l'elegia?
                        Un besavi romàntic
                        o potser medieval?
                        Quin besavi malalt
                        començà l'elegia?

El meu fet poètic, per tant, no ha estat propulsat per la Literatura. Si una poesia hi ha no literària, aquesta és la meva. Això no vol dir, és clar, que la ignori. Vull dir simplement que no la creà, i no la determina. Estic convençudíssim que si hagués nascut en un poble sense poesia jo hauria fet la meva. Millor o pitjor, segurament pitjor, que l'actual. Però sempre la meva.
Jo crec, doncs, que he estat predestinat pels déus -per sort o per dissort-, a ser el cantor d'Igualada. Una força misteriosa m'hi ha portat. o moltes vegades hauria volgut, ho confesso, fer una poesia diferent, en l'espai, s'entén. Però una força incontenible em torna i retorna a les coses d'Igualada. La veu dels meus avantpassats, potser. Els meus somnis d'infant. Ho confesso: he intentat fugir d'aquests cercles abassegadors. Inútil.
Ah, la meva infantesa! Quin dramatisme! Tota la meva poesia! Jo crec que només visc per poder explicar-me-la, per poder reviure-la. És el període més intens de la meva vida. El més poètic. Fruit d'aquest impuls, doncs, ha nascut l'Aurora de l'Aragall.

Text sense datar, que va aparèixer publicat el 1977 dintre de l'Obra poètica (PAM).
El subtítol que porta, fa pensar que aquest text va ser preparat per una lectura pública de la seva poesia, per la qual cosa ens inclinem a situar el text en el marc del recital poètic fet a Can Corominas (Barbolles poètiques) el 20 de gener de 1961.

Veure:
Invitació a l'acte
Els jocs al carrer
Comentari Elegia (Ònix i níquel)