JOAN LLACUNA     OBRA EN PROSA        TORROELLA DE MONTGRÍ (1)

                                                           A Josep Ferran i Soler, freturós de viatges i enamorat de l'Empordà.

"Jo en diria de l'Empordà terra de llibertat", escrigué Maragall un dia. Aquesta "llibertat" que anomenà el poeta la sentiu i us frapa de seguit que albireu terra empordanesa. La trobeu en els homes, la trobeu en el paisatge...
Ens acostem a Girona. Passa el tren pel pont de la romàntica Ciutat i un hom s'embadaleix en la contemplació de l'Onyar i les galeries de les cases que a tants pintors gironins han inspirat. (Recordem, si la memòria no ens és infidel, una exquisida pintura de Gallostra). Reconeixem l'esvelta silueta gòtica del campanar de Sant Feliu, que el jove desaparegut poeta Joan Badia ens revelà per primera vegada en un deliciós conte. Veiem part de la façana de la Catedral, de la majestuosa façana barroca; la romànica església de St. Pere de Galligans es mostra als nostres ulls amb tota l'esplèndida visió del seu passat remotíssim. El tren va massa de pressa i ens priva d'observar com voldríem el paisatge gironí: molsut, arbrejat, vellutadíssim.
A Sant Jordi descendim i agafem l'auto que ha d'aconduir-nos a Torroella de Montgrí. Som al baix Empordà i hem d'endinsar-nos al mateix cor de l'Empordà. Els primers homes que trobem, quina cordialitat! És aquella "llibertat" de què parlàvem. Garlem. Són molt garlaires! És bonica a fe la parla gironina! D'on sou? -els preguntem-. "Jo som de Colomés. Jo de Jafra. Jo de Torroella... I vós d'on venim? -m'interroguen-. D'Igualada -els responc-. Poc ho sé aon cau jo Igualada; no hi som estat pas mai..."
Ja som a Jafra. Fixeu-vos en el paisatge. Té la mateixa cordialitat d'ells. És un paisatge que al primer contacte intimeu, us plau i us el sentiu vostre. És clar, resolt, gens turmentat. El verd dels camps m'enamora. Té una tendresa que no l'havia vist enlloc. És ingenu i rialler com un infant. Coneixeu les pintures del vell Vayreda? Diríeu que són fetes ací.
L'auto fa un poc d'aturada a Verges. Verges, si més no, té l'orgull d'haver vist néixer en un dels seus casalsal nostre "Mecenes". Un avi al peu d'un portal llueix encar la barretina vermella. El seu vermell és igual a les roselles d'aquests camps empordanesos. Més endavant en veiem d'altres. Ara no és un vell qui la du; un pagès d'uns quaranta anys també s'abilla amb la típica peça.
Ullà i ja divisem el turó del Montgrí. Massís i abrupte en aquesta hora clara del matí, hi ha unes tonalitats tan vives en les seves pedres que creuríeu talment arrencades d'una pintura d'en Mir. En la major part del dia, però, el color imperant és el gris. D'això li prové el nom: Mont Gris. D'un gris amoratat com uina capa de bisbe. D'un gris que encomana, cap al tard, esgarrifances.
Damunt les roques s'alça, imponent encara, el magnífic castell gòtic que dominava antigament tota aquesta part de l'Empordà.
Entrem per fi a Torroella. La primera impressió que en rebeu no és pas molt satisfactòria. Carrers vells i mal empedrats. L'auto se li fa difícil avançar. Recordem la dita popular: "Torroella, vila vella". Si no duguéssim l'alegria del paisatge a dins, de segur que ens posaríem tristos.
Ens equivocàvem. Torroella és una vila joiosa. Té tota la joia de l'Empordà. Parlem amb la gent, parlem amb les noies. És la simpatia i la sinceritat fetes gràcia. Ací tot és cor i entusiasme. Ara comprenem la Sardana. No pot ésser concebuda per cap altra raça una dansa tan ardida i tan galana.
Torroella ha gaudit sempre d'una profunda tradició sardanística. Ja abans de la restauració de la Sardana per l'"Avi Pep", en Miquel Pardas, nat a Verges i traslladat de menut a Torroella, havia escrit un llibret parlant de l'art de ballar la Sardana llarga. Fou en certa manera precursor d'en Pep Ventura. Eren amics. Se sap que l'autor de "per tu ploro" l'havia visitat mantes vegades a Torroella. Potser hi anava per consultar-li alguna cosa. Voleu saber quelcom de la vida d'aquest home? És bastant original. Us reportaré breument el més interessant de la biografia que Salvador Raurich publicà fa temps a Las Notícias de Barcelona. Nosaltres ho extraiem d'un article que l'amic Castells ha publicat en el Llibre de Festa Major de Torroella d'enguany.
Va néixer l'any 1818. Resseguia els pobles de l'Empordà com a venedor ambulant. Els gèneres els duia damunt un borriquet i acudia especialment a les festes majors. Venia, en particular, rellotges. Això explica que es trobés gairebé en totes les festes ballant sardanes. Atreia sempre l'atenció del públic per la seva habilitat i mestria. Per major eficàcia del seu apostolat sardanístic, ultra ostentar el clàssic vestit de pagès portava en lloc de barretina un "kempis" de coloraines, peça d'indumentària de la qual posseïa tota la col·lecció. El que avui és la seva glòria fou la seva desgràcia. De seguir festes Majors li vingué l'afició al joc i a les begudes. Perdé la seva dona, la qual administrava el negoci i ell se n'anà aleshores a viure a Barcelona. Morí a l'Hospital d'aquella ciutat.
Al costat d'en Pardas cal assenyalar d'una faisó especial a Pere Rigau (Barretó). Fou un excel·lent director, compositor i flabiolaire.
Finalment, com hereus i continuadors dels Rigau i Pardas, posseeix Torroella els populars compositors Vicens Bou i Joaquim Vallespí, sobradament coneguts i admirats per tots els aimants de "la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan".

Es refereix a Francesc Cambó