JOAN LLACUNA         OBRA EN PROSA           TORROELLA DE MONTGRÍ (2)

Torroella a penes si ha crescut. Per això conserva els antics carrers tortuosos en els quals sou sorpresos de tant en tant per qualque finestral gòtic o renaixentista que els parla de l'esplendor del seu passat nobilíssim. Al carrer Major, per exemple, n'hi ha una abundor encisadora. Hom creu trobar-se verament en l'època medieval. Ajuda a formar-se aquesta il·lusió mant palau senyorial que estotja. Entre ells, cal assenyalar especialment el del Marquès de Robert. Ja deveu conèixer el cèlebre "negoci de Robert amb les cabres". Hom afirma que va fer-lo un avantpassat de l'actual Marquès. A mi me n'asseguraren l'autenticitat.
Tots els dilluns, a la plaça s'hi fa un mercat importantíssim. Hi fan cap tots els pagesos de l'encontrada. S'ha de veure (*) la munió de testes que branden la barretina. És un mercat molt animat. Abans i després de dinar, el jovent de la vila dóna uns quants tombs per la plaça i carrers afins. Apar un dia de festa. És el mercat més típic, més racial, més multicolor que conec.
A prop de Torroella hi ha l'ermita de Santa Caterina. Fins fa poc s'hi guardava un retaule preciosíssim, de veritable valor artístic. Fou venut i en el seu lloc s'hi col·locà una còpia idèntica. Jo no hi he estat mai. L'altre dia, però, anant al Castell la vaig veure tota blanca i polida al fons d'una petita vall. Aquí, en aquest Santuari, Víctor Català hi inspirà el vigorós drama "Solitud", una de les millors novel·les de la literatura catalana.
Si mai aneu a Torroella, feu una excursió al Montgrí. Es disfruta d'una visió panoràmica inigualable. No és difícil l'ascensió: una mica espadada però assequible a tothom.
Torroella dorm als vostres peus. Ullà és a la vora nostra. El Ter apar una cinta de plata d'embolicar xocolata. Per fer més via passem al dret. Arribem a un cim i ens trobem de cop i volta amb l'infinit del mar. És el nostre mar. És la costa mediterrània, un jorn poblada de pirates i corsaris de moreria. Aquest poble que es veu és l'Escala, sojorn de llops marins. Més enllà Empúries l'hel·lènica. Després Sant Pere Pescador; i aquella punta que surt, el golf de Roses. Restem bella estona embadalits esguardant aquesta nostra mar tan famosa. Ens condol deixar-la. "Si escalem fins el Castell veurem molta més mar, encara" -se'ns diu. "Veurem les Illes Medes, la desembocadura del Ter prop d'Estartit, i Begur i tot." No ens enganyaren. Això i molt més contemplen nostres ulles extàtics. Quina delícia, Déu meu, quin gaudi més trasbalsador!
Entrem dins el Castell. Hi ha un pati i prou. A cada angle hi ha una torreta on hom assegura que hi recloïen els presoners. Tirem pedres a unes obertures. Una munió d'ocells xisclen i s'escampen fendint l'espai. Un hom sent paüra d'estar allí dintre. S'enfosqueix i tot esdevé misteriós; sols hi ha ocells i herbes i solitud...
No heu estat mai a l'Estartit? Us recomano que hi aneu. "A l'Estartit, peix fregit", resa la cançó. Una tarda vaig anar-hi a pescar amb ham. La pesca no va anar pas molt abundant. Apressem-nos a dir, però, que no era el que més ens interessava. El nostre intent era vorejar tota aquella part de la costa tan aspra. Estartit és encar "Costa Brava". Bravíssima, dic jo. Ens cansàrem un poc; però quines sensacions, quin goig, quanta bellesa! No us ho vull descriure. No sabria fer-ho. Aquells gorgs, aquelles cales, aquell blau, aquell verd, aquell morat de l'aigua; aquell vermell, aquell cadmi de les roques és, al meu concepte, inenarrable.
Més tard ens embarcàrem en un llagut fins prop de les Medes. El mar era dolç i suau com el bressolar d'un infant. El sol anava a la posta i matisava l'aire d'una infinitat de colors: rosa, púrpura, sagnós, lilà, violeta... En menys d'una hora el cel i l'aigua canviaren de color cent vegades...
A la nit estàvem temptats d'anar a pesca. Els pescadors insistien i nosaltres vàrem resistir-nos. No havíem sopat encara; sinó, no ens fèiem pregar dues vegades. Esperàrem que sortissin les barques. Un vertader estol n'eixiren amb els seus potents llums i amb l'estrident soroll dels motors, que impregnaven l'ambient d'una molt agradable sensació bèl·lica.
El riu Ter acarona maternalment una molsuda galta de Torroella. Dóna bo, cap al tard, reposar per la ribera, quan hom "du l'ànima arrupida i cansada i a filagarses el pensament". En un paisatge tan plàcid, serè i dolçament beatífic, escauria llegir-hi Francis James. Jo, per contrast, hi meditava l'admirat Joaquim Folguera.
Aquest paisatge riberenc apar, de vegades, una pintura impressionista. Un dia, el pintor Josep Maria Mascort em deia: "Veieu aquell tros, de l'altra part de riu? És un Corot autèntic..."

(*) A l'original "Hi ha que veure".