La Font de la Carota, segons es desprèn dels versos de Llacuna i dels de Jaume Boloix i Canela, té una consideració molt secundària entre les fonts de la ciutat.

LA FONT DE LA CAROTA
Plora en la solitud! L'han oblidada
els aucells i les flors i les estrelles,
sols les bruixes, segons algunes velles,
en nits de llamps i trons hi fan bugada.

El Passeig de les Cabres l'ha amagada
Perquè mai s'hi deturin les donzelles,
sap què són picarols i drings d'esquelles,
no sap res de l'aimant ni de l'aimada.

Igualada l'esborra de la llista
quan esmenta ses fonts dignes de nota;
i com són tants i tants qui no l'han vista

i no té per cantor ni una granota,
per això fa la cara tota trista
i li diuen la Font de la Carota.

Aquesta font recull les aigües (podem imaginar que insalubres i molt carregades de minerals) que s'escorren pel subsòl d'Igualada. La seva situació amagada sota del Passeig de les Cabres, l'ús com a abeurador de bestiar (la qual cosa fa suposar que al seu entorn hi devia haver molts excrements i males olors) i la figura inexpressiva de la carota de pedra que escup aigua contínuament, poden explicar aquesta mala reputació que li atribueixen els versos de Llacuna. És interessant la referència a les granotes i a les bruixes (Boloix i Canela) i a l'element espantable (Llacuna). 

-Amb saliva
de granota
es nodreixen
els aigualls.

-I la Font
de la Carota.

Babarota,
espantall,

el teu cor
vessa escuma
de regall. (v.25-35)

Anar als poemes:
Verdaleta, piula
Anar a llocs:
La font de la carota
 
Foto: Jaume Farrés