Llacuna inclou en el poema una versió lliure de la llegenda de la senyora de Tous.

La llegenda diu que la senyora de Tous era la filla petita del baró de Tous que molts anys abans havia marxat per anar a lluitar contra els sarraïns. La noia era presumida, gastava molt en festes i luxes i era molt exigent en el menjar, de manera que la seva hisenda es va anar diluint. Cada vegada més exigia menges més complicades i exquisides. Sembla que el que li agradava més eren els cervellets de canari. De vegades tastava altres exquisideses i les deixava tot seguit. Venent el patrimoni de la família es va trobar que no tenia res més per vendre, fins i tot s'havia venut el castell. La senyora de Tous, es va veure abocada a caminar pels camins i a demanar caritat de masia en masia, només acompanyada per una vella serventa. Un dia, trobant-se sota un noguer, i no tenint res més per menjar que un tros de pa, la Senyora de Tous va menjar pa i nous i va quedar parada de com era de bo aquell menjar. Aleshores se li van obrir els ulls. Es diu:

Si la senyora de Tous
hagues sabut com és de bo
menjar pa i nous
encara avui seria
la Senyora de Tous.

A partir d'aquesta història, Llacuna en fa una interpretació lliure, com es pot veure en els versos del poema que reproduïm al marge.

Anar al poema:
Soledat, còndora trista

Anar a llocs: Tous
 

"-Si les nogueres
no fessin nous,

què menjarien
les Senyores de Tous?

-La Senyora de Tous,
no és la dama llunyana 

que morí de desgana?
-La Senyora de Tous 

no morí de desgana.
La Senyora de Tous

Va morir d'un enfit
de pa i nous." (v. 33-44)