Josep M. Castellet

Barcelona, 1926. Crític literari. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el curs 1950-51. Fou membre fundador d’una editorial de textos jurídics, però mai no ha exercit com a advocat. De 1964 a 1997 ha estat director literari d’Edicions 62 i Ediciones Península. Pel febrer de 1978 fou elegit primer president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1978-1983). És casat, sense fills.

L’anàlisi de la seva obra crítica permet assenyalar l’existència de tres etapes diferenciades que palesen l’evolució i el procés al llarg de cinquanta anys:

a) 1950-1958, objectivisme;
b) 1958-1968, realisme històric, i
c) a partir de 1968, eclecticisme/sincretisme.

Si bé el primer llibre de Castellet fou Notas sobre literatura española (1955), cal esmentar diversos articles publicats a revistes com Ínsula, Índice i Papeles de Son Armadans, i els de Laye, entre 1950 i 1954. Dos d’aquests articles passaren a ser capítols del seu primer llibre teòric, La hora del lector (1957), on s’oposa a la tècnica del narrador omniscient per defensar l’objectivisme.

Castellet critica igualment el psicologisme a la novel·la com a característica burgesa (Marcel Proust) i demana el compromís de l’autor, per bé que només com una resposta de consciència individual de l’escriptor. Els elements de formació d’aquesta primera etapa pertanyen a la cultura nord-americana, italiana i francesa. Tant per la novel·la (la «generació perduda» nord-americana) com per l’anàlisi del fenomen feta per Jean-Paul Sartre a Situations II (Què és la literatura) (1948), com per Claude Edmon de Magny a L’âge du roman américain (1948). Corresponen també a aquests anys La evolución espiritual de Ernest Hemingway(1958) i la traducció del llibre de F. J. Hoffman La novela moderna en Norteamérica. 1900-1950 (1955). La lectura i la descoberta dels pensadors marxistes (Lukács fonamentalment) foren un element determinant del canvi de la intenció social de la literatura del moment.

Castellet, en funció dels pròlegs i les antologies publicats aquells anys, en primer lloc Veinte años de poesía española (1960), ampliat després a Un cuarto de siglo de poesía española (1966) i Poesia catalana del segle XX (1963), en col·laboració amb Joaquim Molas i primer llibre important seu en català, assumirà la condició de teòric del realisme històric que, en català, troba la formulació a Poesia, realisme, història(1965). Partint dels conceptes clàssics de Marx i Engels, el pensament de Lukács i el realisme històric, se centra en la defensa de tres categories essencials: el concepte de «realisme» com a reflex social, i els de «tipicitat» i «totalitat». L’esgotament i les repeticions del clixé temàtic i formal comportaran la crisi del moviment. La reacció de Castellet fou una etapa de lectura i silenci. El pròleg a l’Obra poètica de Salvador Espriu, datat el desembre de 1967 i que aparegué el 1968, assenyala un nou canvi de mètode i d’actitud crítica. Per una banda, s’inicia un procés d’autocrítica, present a textos de l’època, com el pròleg a l’antologia Nueve novísimos (1970), llibre on el crític pretén assenyalar els nous camins de la jove poesia castellana després del realisme. Publicà, també, dos llibres tangencials: Lectura de Marcuse(1969) i Ocho siglos de poesía catalana(1969), antologia feta amb Joaquim Molas. Per una altra banda, la lectura de textos estructuralistes (Roland Barthes, entre d’altres), dels formalistes russos o de crítics anglosaxons com Northrop Frye assenyala les coordenades teòriques d’aquesta tercera etapa, la producció crítica de la qual se centra en dos llibres importants: Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (premi Taurus 1970), editat el 1971, i Josep Pla o la raó narrativa(premi Josep Pla 1977), editat el 1978. Paral·lelament cal esmentar l’edició de dos llibres de recopilació de materials dispersos: Qüestions de literatura, política i societat (1975) i la traducció castellana, amb variacions importants, de Literatura, ideología y política (1976).

En aquesta darrera etapa es produeix un acostament a l’estructuralisme com a metodologia d’investigació intrínseca a l’obra literària. També un refús de qualsevol actitud dogmàtica en la metodologia d’anàlisi de l’obra i, conseqüentment, la defensa del mètode que s’adigui més bé a la interpretació de cada text. És, per tant, una actitud eclèctica i integradora. Finalment, la preocupació de deduir de l’anàlisi crítica una concepció del món que li permeti conèixer la totalitat del cosmos ideològic i humà de l’autor estudiat. Cal entendre aquesta tercera etapa com una síntesi dialèctica de les dues anteriors i on no es renuncia al concepte de «totalitat», que era una de les categories bàsiques del realisme històric i que resta present en el substrat ideològic del crític.

L’any 1988 publica Els escenaris de la memòria, premi Joanot Martorell, Serra d'Or i de la Generalitat, llibre amb elements autobiogràfics on presenta la seva relació i amistat amb importants autors de la literatura catalana i universal.