Josep Palau i Fabre

Barcelona, 1917. Amb un entorn familiar dedicat a l’art (el seu pare era pintor i decorador), Josep Palau i Fabre, a banda de poeta, autor dramàtic, contista i assagista, ha estat un estudiós de la pintura, i molt especialment, de l’obra de Pablo Picasso. A l’anàlisi i comentari de l’obra del pintor hi dedicà més de quinze llibres (alguns traduïts a una desena de llengües) i entre els quals destaquen Doble assaig sobre Picasso (1964), El Guernika de Picasso (1979) o Picasso cubisme (1990).

Palau i Fabre inicià la seva carrera literària amb el cultiu de la poesia cap a finals dels anys trenta. En els difícils moments de la guerra fou quan el poeta va sentir necessitat de consolidar un espai interior amb l’escriptura, capaç de produir l’assossec, l’enteniment i l’acció protectora dels fets externs. Va estudiar lletres en els primers anys quaranta i fou un dels activistes compromesos en la represa de les activitats literàries i culturals sota el franquisme. Dirigí la revista revistes clandestina Poesia (1944-45) i fou l’artífex de l’editorial «La sirena», on es publicaren, entre d’altres, obres de Salvador Espriu. Posteriorment, fou fundador col·laborador de la revista Ariel (1946-1951). L’any 1945 una beca del govern francès permetria Palau i Fabre anar a París. L’estada, que només havia de ser de dos anys, s’allargà fins a la dècada dels seixanta. En acabar-se la beca, l’autor deixava voluntàriament la nacionalitat espanyola i prenia documentació de refugiat polític. París esdevindrà la vertadera universitat del poeta-alquimista, hi establirà contacte amb escriptors i artistes ben diversos: des d’Artaud a Octavio Paz i de Camus a Picasso.

L’edició de la seva obra poètica s’inicià amb Balades amargues, el 1943, i un any després amb peu d’impremta fals L’aprenent de poeta. Hi seguiren Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946). Reelaborats tots ells i amb altres textos inèdits formen el volum Poemes de l’Alquimista (1952). El llibre, en edicions posteriors, s’acompanyà d’una introducció i d’unes notes de comentari finals, on el poeta glossa els textos, n’explica l’origen i comenta les peculiaritats dels seus estímuls literaris. El resultat final assoleix una singularitat remarcable, fruit de la integració dels textos poètics amb la seva corresponent exegesi i amb una prosa de marcada poeticitat.

La producció teatral seguí a la poètica: La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952, Esquelet de Don Joan (1954) són alguns del títols que formen el cicle de Don Joan. A través d’aquest personatge literari, l’autor assaja la contestació a les normes d’una societat puritana i repressora i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. Amb títols com ara Mots de ritual per a Electra (1958), La caverna (1969), Homenatge a Picasso (1971) —totes elles reunides en el volum Teatre (1976)— continua el seu univers teatral, el qual es completa amb peces com Avui Romeo i Julieta (1986) i L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991). Al teatre, l’autor també hi dedicà la seva reflexió teòrica: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962) —dos petits llibres sobre el gènere— on l’autor es mostra partidari d’un teatre modern, quant al temps marcat per la síntesi i la brevetat («teatre-espasme»). Més tard publicaria Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976) una aproximació a l’obra d’una de les figures capitals de les seves referències intel·lectuals i artístiques.

Pel que fa la narrativa curta ha publicat els reculls Contes despullats (1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988), Un saló que camina (1991) que, amb contes inèdits, s’aplegaren al volum Contes de capçalera (1993). Posteriorment, publicaria La metamorfosi d’Ovídia i altres contes (1996). L’univers narratiu de l’autor recorre a l’erotisme, ens mostra una visió que dóna compte d’altres dimensions de la percepció habitual de la realitat i és força crític amb els signes de la societat benestant i mediocre.

Pel que fa a l’assaig, fora de la recerca picassiana, Palau i Fabre és autor de diversos reculls aplegats sota el nom de Quaderns de l’alquimista (1997), la primera tanda dels quals havia aparegut el 1976. L’assaig alquímic indaga dreceres relacionades amb la paraula, amb l’art modern, l’intel·lectual i el país; el recorregut passa per celebrar les figures d’un univers —des de Ramon Llull a Picasso— que es vol coherent amb els pressupostos de la visió «alquímica», ço és fora de les regles del pensament convencional, i on és cabdal l’atenció envers la part irracional del subjecte i l’atzarosa de la vida. L’«alquímia» és un «mètode» que unifica els pressupostos poètics i ideològics de tota l’obra de l’autor. Palau i Fabre és traductor d’Il·luminacions, Una temporada a l’infern de Rimbaud (1966) i de Versions d’Antonin Artaud (1977), ambdós poetes amb una decidida influència en la seva cosmovisió; en prosa: Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (la monja portuguesa)(1986) i L’obra mestra inconeguda (1986) de Balzac. Al costat de l’acurament i la poeticitat de les traduccions, l’autor hi afegeix (en pròlegs i notes) petits assaigs sobre les obres i els autors traduïts.