Joaquim Ruyra

Girona, 1858 - Barcelona, 1939. Narrador i poeta, també conreà la traducció, l’assaig i el teatre. De família de propietaris rurals i advocats, Ruyra estudià dret a Barcelona però no va exercir mai. Des de l’adolescència s’entregà a l’ambició literària en un procés llarg i conflictiu que es desplega paral·lel a l’eclosió del catalanisme polític i de la Renaixença literària. Com el seu amic Ramon Turró, volia convertir-se en escriptor en llengua castellana, i durant anys escriví extensos drames romàntics d’ambientació medieval i diversos relats. Els manuscrits inèdits d’aquesta etapa d’aprenentatge que es clou el 1890 es conserven, juntament amb la resta del fons ruyrià, en la casa pairal de Blanes. En castellà, Ruyra sols va publicar, i encara anònimament, «El canto de la pescadora» dins el recull de Ramon Turró Composiciones literarias (1878), narració breu que ja apunta l’ambientació marina que caracteritza la seva obra posterior.

En els anys universitaris, Ruyra freqüenta Jacint Verdaguer, amic de la família, i es converteix en espectador d’excepció de la publicació de L’Atlàntida. Continua escrivint en castellà tot i que la influència de Verdaguer és decisiva per al canvi de llengua i les possibilitats literàries que troba en el català viu i col·loquial del poble. Així es manifesta a «L’envejós», relat inacabat que dóna expressió als seus dubtes i contradiccions. Mentre s’instal·la a Blanes i s’incorpora al comandament del patrimoni familiar, viu atent a la vida literària i estudia la llengua de mariners i pagesos. El 1889 es casa amb Teresa de Llinàs i participa activament en el grup catalanista entorn de l’escriptor blanenc Josep Cortils i Vieta.

En català, es dóna a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891, 1894 i 1896), Barcelona i Olot (1895) amb poemes de to èpic i romàntic que mereixen diverses distincions. El 1896 obté el Premi Extraordinari del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona amb Mar de llamp, La mirada del pobret i Les senyoretes del mar, relats molt breus que denoten una síntesi ben personal d’elements romàntics i meravellosos, folklòrics i realistes, amb influència de Dante i Poe. El 1897 publica nombrosos poemes simbolistes, parnassians i traduccions de Verlaine a La Veu de Catalunya que el converteixen en un innovador important de la versificació. Aquests guanys són incorporats en les nombroses narracions i novel·les breus que publica en diaris i revistes. Amb el recull Marines i boscatges (1903) esdevé un narrador central del modernisme tal com ja ponderà Joan Maragall i model de prosa literària per a les generacions posteriors pel sentit del llenguatge i la riquesa expressiva.

El reconeixement unànime porta l’escriptor a desenvolupar altres activitats literàries, entre les quals destaca la col·laboració continuada en les tasques filològiques des de la seva decidida posició a favor d’un sistema lingüístic unitari, primer al costat de L’Avenç i, després, de Fabra. Participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i recupera el parlar blanenc, incorporat a la seva obra. En segon terme, formalitza teòricament la seva estètica amb articles com «El sentiment estètic en el moment de la sensació» (1904) o «Estètica de les imatges abstractes» (1907) de filiació clarament simbolista, o el més llarg i acadèmic «L’educació de la inventiva» (1921-1923), que constitueix un esforç poc convincent d’aplicar les teories matemàtiques de Henry Poincaré a la creació literària. Des de 1918 forma part de la Secció Filològica de l’IEC i el 1924 ocupa la plaça d'Àngel Guimerà.

Tot i això, la seva narrativa es ressent, en part per la transformació i debat en què es troba el gènere narratiu en les primeres dècades del segle XX, però també per la profunda crisi personal que viu l’escriptor, propiciada per una afecció bronquial crònica, aguditzada entre 1901 i 1906 que l’obliga a passar temporades en climes més càlids (Gran Canàries, Màlaga i Alacant) i que el porten paulatinament a una posició cristiana militant. Ruyra prova debades el repte de la novel·la, publica tres capítols de La gent del mas Aulet (1904), obra que no acabarà mai, tradueix del francès (Rondalles de poble d’Erckmann-Chatrian, 1908, i Fedra de Racine, inèdita fins el 1949) i escriu bells sonets. Finalment, apareix La parada (1919), segon recull narratiu. En destaquen els relats basats en detalls autobiogràfics: de la seva infantesa a Blanes —«La parada»— i a Girona —«La fi del món a Girona» i «El primer llustre d’amor»— o «El malcontent», fruit de la seva imaginació abocada al conte popular amb final alliçonador. Aquests contes contenen tota la saviesa del gran contista que és Ruyra, també la seva fina ironia.

El 1920 publica Pinya de rosa, reedició ampliada de Marines i boscatges. Entre flames (1928), el tercer i últim recull narratiu, té ja un marcat to miscel·lani i d’homenatge. L’edició és a càrrec de Josep M. Junoy i d’altres joves escriptors i crítics com Tomàs Garcés, Josep M. Capdevila o Manuel de Montoliu que veuen en «mestre Ruyra» l’exemple d’escriptor cristià que a partir de 1930 potenciarà El Matí, diari en el qual col·labora l’escriptor. En destaca, però, «Les coses benignes» (1925), afinat relat franciscà, i unes facècies humorístiques —«Els vint corders de Blanes», «El frare escalfallits»...— exponents de la participació de l’escriptor en el setmanari blanenc El recull en què signava amb el pseudònim de «L’Avi». Hi concorrien fent tertúlia l’amic i escriptor Vicenç Coma i Soley i el dibuixant Joan Junceda. Constituí una mena d’escola literària amb Josep Roig i Raventós com a principal representant.

Com a poeta publicà El País del Pler (1906), Non-non (1916), Fulles ventisses (1919) i La cobla (1930). Hi destaca la feina d’adaptació de cançons populars, de bressol o d’altres autors estrangers. La figura de Ruyra esdevingué llegendària des dels anys vint, sobretot a partir de l’homenot que en va fer Josep Pla. La descurança en el vestir, un cert excentricisme i una dona que no el comprenia han estat perpetuats per la historiografia, uns trets que amaguen un personatge complex, paral·lizat per l’alta exigència autoimposada. Ruyra ha estat el gran mestre de prosistes i narradors, de Josep Carner a Carles Riba i Josep Pla, de Salvador Espriu a Pere Calders i Mercè Rodoreda entre d’altres.