Paraula de poeta

Poètica

Tal com jo ho penso, el poeta no és, necessàriament, un ser aïllat, en una torre d'ivori. En tot cas, el seu allunyament aparent, ha escrit Marià Villangómez, "és per a una més íntima unió". El seu mester és solitari i solidari a la vegada. Quan el poeta s'encara al paper en blanc, s'enfronta al no-res i a si mateix. Es lliura aleshores a l'acte de crear una realitat que vol ser essència de pregones experiències..." La poesia —diu el propi Villangómez— és poesia i res més, una emoció diferent, una nova categoria, que vol, encara, ésser expressada".

Per altra banda, el poeta forma part d'un poble determinat, en el si del qual es nodreix i del qual rep influències, ocupant un lloc simbòlic... La seva vida, la seva biografia serà sols una circumstància, un accident... Considero important, en un poeta, la seva escriptura i la capacitat d'aquesta d'interrelacionar-nos amb la Història, expressant experiències compartibles, com podem copsar, per exemple, en el poema de Paul Éluard titulat "Queda", en el qual es desplega —en sols vuit versos senzillíssims, sense puntuar— tota l'emoció d'una nit d'amor entre una dona i un home, en les circumstàncies excepcionals d'una ciutat ocupada pels enemics de la vida, en aquella hora tràgica de la Història, on els poetes, una vegada més, donaren prova de la seva capacitat comunicativa.

Amb tot, malgrat que la persona que parla en el poema —diríem, simplificant Carlos Bousoño—, sovint coincideix amb el jo del poeta, és substancialment un personatge, una composició que la fantasia aconsegueix a través de les dades de l'experiència. Però, també, el poeta és ell mateix un personatge. Un fingidor, com volia Pessoa.

Per això sempre serà millor el distanciament per llegir una obra —un càlid distanciament—, per a entendre-la sense les deformacions que la quotidianitat imposa. Ens cal, doncs, superar l'anècdota, la referència concreta. Una feina que pertoca, en primer lloc, al poeta, el qual parteix de la vida per oferir-nos, amb la fràgil —però decisiva— ferramenta de l'idioma —destil·lació col·lectiva i alhora forjadora d'un esperit històric: pàtria, nació o poble—, la sensació d'una realitat transcendida.

Si la vida —sempre dins el marc de la Història, o de la Cultura— no batega en la nostra escriptura, aquesta serà una cosa perfectament inútil, la pràctica més estèril. Però si l'escriptor s'acontenta sols a calcar els esdeveniments vivencials o sociològics, farà una obra igualment pobra, on la flama de la suprema harmonia s'extingirà, com s'extingeix la flama d'un quinqué en una habitació sense oxigen. En canvi, si reeixim en els nostres propòsits, aleshores la poesia, que " ens espera —com diu Marià Manent— de vegades al cor del silenci ", s'obrirà camí amb mots que gosem combinar amb voluntat d'estil.

Així, als meus poemes, espero haver reflectit inquietuds compartibles, ja que, com va encertar a dir T.S. Eliot, " no hi ha cap art més obstinadament nacional que la poesia ", la qual deu néixer, penso, d'un aferrissat amor a la vida i, per tant, d'una certa consciència de ser dins la Història, que no privi, com en el cas de la poesia xinesa, i segons paraules de Marià Manent, " de la més ardent atenció al prodigi de les coses de la natura i de les que afaiçonà la mà de l'home". Per altra banda, el poeta sap que pertany, mercès a la llengua emprada, a una tradició literària, per bé que això no implica absoluta subjecció al passat ni vol pas dir, tampoc, que en cercar els camins que més li plaguin, hagi de ser considerat, per això, irreverent. La poesia, a vegades inaprehensible, sovint avara, en formular-se difícilment es decantarà per vessants regressius i, no del tot d'esquena a la realitat, tampoc deixa d'indagar, intentant desvetllar-nos, en els misteris que s'oculten sota l'escorxa de les coses.


Jean Serra

Tres poemes de l'autor

El teu vespre

L'etern ventall
del vespre etern

en el teu front
neix i mor i neix.

Sí,
    els ocells,
               al balcó
rompen els silencis:
perquè m'agrada
com acluques
els ulls
al fons del temps.


El bosc

L'aura del temps llambreja
al cim del puig cremat.

Ansiosos crits de cossos nets
escandeixen l'aire amb sentor
de sines, de boques i cuixes.

Flonjo el camí acaricia
la mà que s'endinsa al bosc.


Memòria contra la mort

No oblidis la carn encesa, la figura
de vidre, aquell orgasme total.
No oblidis haver tingut
infantesa i pubertat,
ni la carícia blanca
devora savines d'un torrent
. No oblidis que ens deixàvem dur
per la riada, pels mots ocults.
No oblidis, tan sols això:
que hem estat i encara som.
De bell nou garfits a la proa
del ferm vaixell que avança, tornem
a escriure la nostra història.
I si algú ens pregunta què som,
direm: memòria contra la mort.