CatalàEspañolEnglish
			Què hi ha a la Biblioteca de Catalunya
			Què hi ha a les biblioteques universitàries catalanes (CCUC)
			Què hi ha a les biblioteques públiques
			Per comprar-ne llibres
			Fitxa al "Qui és qui a les lletres catalanes"
			Articles de l'autora (Traces)
			Articles sobre l'autora (Traces)
			A la Hiperenciclopèdia
		Pàgina de l'AELC Biografia, publicacions i comentaris.
		Barbal al Corpus Pàgina al Corpus literari Ciutat de Barcelona, amb biografia, informació bibliogràfica i enllaços.
		Guies de lectura Extens dossier pedagògic elaborat pel SEDEC, amb material sobre Pedra de tartera, Ulleres de sol, Escrivia cartes al cel, Bari i Carrer Bolívia.
		OBRA
		Fragment de País íntim, premi Bertrana 2005 A Vilaweb Lletres (28/11/05).
		COMENTARIS
		"Nimietats històriques" Melcior Comes recull una ressenya sobre País íntim publicada a Presència (11/12/05).
		Anàlisi de Pedra de Tartera Proposta de lectura a Biblionet, la guia interactiva de literatura catalana.
		DIVERSOS
		País íntim, premi Bertrana Maria Barbal va rebre el premi Prudenci Bertrana l'any 2005. Gerard Bagué en fa la crònica. A El País (09/09/05).
		Maria Barbal, guanyadora del Bertrana Notícia sobre el lliurament del premi, a Girona. Avui (09/09/05).
		Maria Barbal a "Alexandria"... ... amb motiu del 20è aniversari de la publicació de la seva primera novel·la Pedra de tartera.
		Pedra de lleron Pàgina informativa sobre l'edició de Pedra de tartera en asturià.
		Centre Català del PEN Maria Barbal és membre del Comitè d'Escriptores del PEN Català.

Qui sóc i per què escric...

Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant, trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut als Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d'hores al Sobirà.

Els pares em van donar el que ells no havien pogut tenir: instrucció des de ben xica; però eren els anys cinquanta i els centres escolars respiraven submisos, el català hi era ignorat. També a diferència dels pares, vaig viure en la despreocupació de qualsevol feina necessària que no fos estudiar. El meu germà i jo, com la majoria de nens i nenes de Tremp, vam aprendre a nedar al pantà de Sant Antoni. Ja som a l'època de les vacances, però les millors vam tenir-les els primers anys, a la vall d'Àssua, a casa de la padrina, quan encara hi havia terra sembrada i bestiar par aviar. Una mica de lluny, com si fos un joc sense esforç, vaig conèixer les feines pròpies de l'estiu. Segar, gavellar, batre... Era el final d'una època que, quan vaig complir dotze anys, ja havia acabat per a la casa de la meva mare, en hores de gran afluència de famílies des de la muntanya cap a les ciutats.

La meva va ser, només, una migració cultural. Vaig arribar a Barcelona als catorze anys, el 1964, per continuar el Batxillerat. Aleshores no sabia que esdevindria la meva ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard, quan ja havia acabat Filosofia i Lletres a la Universitat Central i em decidia a buscar feina en el camp de l'ensenyament.

Feia temps que m'agradava escriure, però aquesta era una ocupació instintivament íntima, de què no acostumava a parlar.

Recordo uns versos en un bloc quadriculat, devia tenir tretze o catorze anys. D'aleshores són també unes llibretes on recollia un diari. Quan amb les companyes de l'Institut Montserrat vaig viatjar a Castella, prèviament el pare me n'havia demanat un reportatge. El seu amor per la terra i les persones, per la lectura, per les anècdotes, per les paraules, el compto definitiu en el fet que jo comencés a escriure. Ara bé, se'm demana per què escric, en present.

Hi ha més d'una resposta i, per tant, cada una conté només una part dels motius, encara que qualsevol d'aquestes parts és suficient per escriure.

Escric perquè m'agrada.

Perquè és una manera de viure sota d'altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d'inconformisme.

Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant.

Algunes hores, escric per necessitat.