Marià Manent i Cisa

Barcelona, 1898-1988. Poeta, prosista, crític literari i traductor. Els seus primers llibres de versos —La branca (1918) i La collita en la boira (1920)— solen ser qualificats de postnoucentistes, tant pel deler de perfecció formal com per la seva relació amb Josep Carner, que li féu inicialment de mestre (al costat de Ruyra, i després de Xènius) i li oferí les primeres feines com a traductor per a l'Editorial Catalana. Els llibres següents, molt més espaiats en el temps —L'ombra i altres poemes és de 1931 i La ciutat del temps de 1961— s'alternen amb dos volums d'"Interpretacions de poesia xinesa" que hom pot considerar obra original: L'aire daurat (1928) i Com un núvol lleuger (1967). La seva poesia va ser aplegada per primer cop el 1956 a Obra poètica (Selecta), amb pròleg de Jaume Bofill i Ferro, i més tard a Poesia completa (Columna, 1986 i 1989), on —lleugerament ampliada— no ocupa gaire més d'un centenar de pàgines. Això ha fet que durant anys es digués que es tractava d'una obra "menor". Així, l'escassetat i la brevetat dels poemes i la discreció del seu to (sumada a la de la persona que els signava) semblava que dificultessin valorar-ne la capacitat suggestiva, l'elegància formal i el mestratge en la versificació. Però la tendència a l'evanescència sembla lògica en una poesia de tradició postsimbolista que s'abeura en la "capacitat negativa" de Keats, que comparteix la idea d'impersonalitat literària de T.S. Eliot i que s'acosta fascinada al misteri, sempre a un pas del silenci.

D'altra banda, al costat de l'aparició espaiada en el temps dels volums de poesia, l'obra de creació de Manent creixia en l'àmbit privat en una altra direcció: la del memorialisme. El 1948 n'oferia un primer tast públic a Montseny. Zodíac d'un paisatge (en edició de bibliòfil, amb les anotacions més paisatgístiques del seu dietari de la guerra civil), i el 1968 apareixia A flor d'oblit, subtitulat Dietari dispers (1918-1966), complementat després pel volum complet dels anys de la guerra, El vel de Maia (1975), i finalment per L'aroma d'arç. Dietari dispers (1919-1981) (1982). El conjunt d'aquest projecte (en part romàs inèdit per voluntat de l'autor) és avui un punt de referència de la prosa catalana del segle XX. De tota manera, les activitats literàries continuades i més públiques de Marià Manent foren com a crític i comentarista literari, per una banda, i com a traductor, per l'altra. De la primera, en són testimoni els reculls Notes sobre literatura estrangera (1934), Poesia, llenguatge, forma (1973), Notícies d'art (1981), Llibres d'ara i d'antany (1982) i Rellegint (1987) i Crítica, personatges, confidencies (1999) (a més de Cómo nace el poema y otros ensayos y notas, 1962).

Pel que fa a la traducció, el de Manent és un dels noms centrals de la tradició pròpia de traducció de poesia. Dels primerencs Sonets i odes de John Keats (1919) al Vell país natal de Wang Wei (1986, amb Dolors Folch) hi ha tota una vida de continuada dedicació a versionar (i de vegades reversionar) en català volums de Rupert Brooke, Shelley, Dylan Thomas, William Blake, Emily Dickinson, Archibald MacLeish o Coleridge, i tot d'altres poemes aplegats a Versions de l'anglès (1938), Poesia anglesa i nord-americana (1955) i El gran vent i les heures (1983). A més, cal esmentar les traduccions en prosa de Kipling, Chesterton, Andersen o Walter Pater. I el fet que durant la postguerra, per motius de subsistència, bona part d'aquesta feina tingué un paral·lel en castellà, amb excel·lents versions d'Emily Dickinson i Boris Pasternak i, sobretot, amb els tres volums antològics de La poesía inglesa (1945, 1947 i 1948, aplegats el 1958 per Josep Janés). Vista doncs en perspectiva, l'obra de Marià Manent destaca per la seva organicitat (no en va l'Antologia poètica commemorativa editada per Proa el 1978 inclou tant les versions de poesia xinesa com diversos fragments de dietari) i per una magnitud considerable. De fet, Manent representa un exemple paradigmàtic d'homme de lettres a qui una vivíssima curiositat intel·lectual el féu mantenir-se sempre treballant i sempre a l'aguait del discurs crític i estètic europeu. I val a dir que, mirada amb ulls contemporanis, la seva tendència al fragment (contra el projecte), al palimpsest (contra l'originalitat) i a la lleugeresa (contra l'acumulació) esdevé cada vegada més interessant, més "moderna".

La de Marià Manent és una biografia sense estridències (el 1971, al pròleg d'El vel de Maia, es qualifica —no sense ironia— com un poeta urbà i petitburgès): estudis de comerç, un càrrec en una entitat d'estalvis que abandona passats deu anys per desavinences amb la direcció i, a partir d'aquí, diverses feines relacionades sempre amb el món editorial (entre les quals la fundació d'una impremta —Atenas— que no reeixí) fins que als anys quaranta —després de passar la guerra civil refugiat amb la seva família en un mas del Montseny— entra a l'Editorial Juventud, de la qual acabarà esdevenint director literari. Però, com un baix continu, tot al llarg d'aquest temps anem trobant Manent associat a un grapat d'iniciatives literàries del país: el 1920 funda amb Jaume Bofill i Ferro, Josep Carner, Francesc Sitjà i Pineda, Carles Soldevila i Ramon Sunyer els Amics de la Poesia; anys més tard crea i dirigeix la Revista de Poesia (1925-27); dirigeix amb J.V. Foix, Tomàs Garcés, Carles Riba i Joan Teixidor els Quaderns de Poesia (1935-36); representa internacionalment diverses vegades al llarg dels anys trenta el Centre Català del PEN Club, i, ja en la postguerra, reforçant la seva imatge d'home pont i de diàleg (entre generacions, entre estètiques, entre literatures), serà un dels protagonistes dels congressos de Segovia amb escriptors castellans (1952 i 1953) i participarà, el 1962, a la trobada del Moviment Europeu que el règim franquista batejà com el "Contubernio de Munich". L'any 1985 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.