Montserrat Roig

Barcelona, 1946-1991. Narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop, llicenciada en Filosofia i Lletres (1968) i lectora d’espanyol a la Universitat de Bristol (1972-1973), és un dels noms més representatius del conjunt d’escriptors que es van iniciar literàriament a finals dels seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970), fet que li va valer la inclusió, ja el 1971, en La generació literària dels 70, d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells.

Aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres(1977, Premi Sant Jordi 1976) i L’hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petitat burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX incidint sobretot en els darrers temps del franquisme. Deutors de la tradició novel·lística catalana (Narcís Oller i Mercè Rodoreda especialment), els textos es construeixen des de l’òptica de les dones que viuen aquesta història i, per tant, en donen una versió marcada per la condició sexual dels personatges principals, sovint mitjançant els seus propis escrits (des de cartes fins a una novel·la). Per això són importants temes com les relacions entre les dones, els rols socials que se’ls adjudiquen, la sexualitat femenina, la problemàtica de l’articulació de la seva subjectivitat, el paper de l’escriptura en aquesta articulació, les relacions de poder entre els sexes, etc.

L’òpera quotidiana (1982), protagonitzada encara parcialment per una Miralpeix però decantada vers interessos literaris nous o que fins aleshores només havien tingut una presència relativa (la música, per exemple), marcava la transició cap a altres vies temàtiques i formals, cap a una nova etapa narrativa. La novel·la La veu melodiosa (1987) i els contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora, en constituïren les dues úniques concrecions donada la mort prematura de Roig, que causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes.

L’autora també féu alguna traducció, i alguna incursió en el teatre, en l’assaig i en altres gèneres: el monòleg Reivindicació de la senyora Clito Mestres (estrenat al Teatre Romea el 10 de juny de 1991), les reflexions de Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) o L’autèntica història de Catalunya, il·lustrada per Cesc, en són alguns resultats. Professionalitzada en el periodisme des de molt aviat, col·laborà a Tele-exprés, Destino, Triunfo, Cambio 16, Serra d'Or, Avui, etc. i escriví textos literaris per a Lletra de canvi o Els Marges, entre d’altres.

Paral·lelament, i en relació directa amb l’activitat periodística i amb la militància política catalanista, esquerrana i feminista, va publicar Los hechiceros de la palabra (1975), Rafael Vidiella o l’aventura de la revolució (1977), Els catalans als camps nazis (1977, Premi Crítica Serra d’Or), ¿Tiempo de mujer? (1980), Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1981), L’agulla daurada (1985), etc.

Els volums d’entrevistes periodístiques i televisives Personatges i Retrats paral·lels, dels anys setanta, i els reculls d’articles Melindros (1990) i Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991(aquest darrer editat pòstumament el 1992), juntament amb alguns pròlegs i introduccions en castellà (a Mujeres para la historia, d’A. Rodrigo, o a El derecho a la contracepción, d’E. Castells, per exemple) completen una obra que ha estat objecte de nombroses reedicions i que s’ha traduït a diverses llengües (anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià, espanyol, etc.).