N'han dit...

Dos novel·listes literalment "burgesos" són Maurici Serrahima (Barcelona, 1902) i Xavier Benguerel (Barcelona, el Poble Nou 1905). Serrahima, crític i assagista, s'estrenà com a narrador el 1934 amb la novel·la El principi de Felip Lafont. Tres llibres de contes —El seductor devot (1937), Petit món enfebrat (1947), Contes d'aquest temps (1955)— i dues novel·les més —Després (1951) i Estimat senyor fiscal (1955)— és tot el que ha afegit posteriorment. Ens trobem davant d'una obra curta, poc brillant, però bastida sobre una notabilíssima habilitat d'escriptura i una molt esmolada penetració analítica. Serrahima, indiferent a la "desigual transcendència" i a "l'interès extern" que presenten els homes i les coses que els passen, s'interessa sobretot pel fet que "els homes són i les coses passen", simplement, i en té prou amb això per a apassionar-se en la indagació de tot el que forneix la trama de la seva existència. Amb personatges sense relleu i amb arguments grisos, els seus relats adquireixen un vigor particular: mòbils, gestos, paraules, clima, aconsegueixen un perfil tan definit com convincent. És la "novel·la psicològica" en la seva modalitat més típica: potser la de major maduresa tècnica, dins de la literatura catalana. […] Tots dos, Serrahima i Benguerel, concedeixen una certa importància al sentiment religiós, menys com a problema que com a connotació social. Espriu ha pogut qualificar el "món" novel·lesc de Serrahima d'"alta burgesia"; […]

Joan Fuster, "Novel·la burgesa: Serrahima, Benguerel, Tasis", dins Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1978)



[...] I això em dóna peu per a comentar el seu estil literari. Ell mateix ens el descriu: "Quan em diuen —sobretot les dones— que, en llegir-me, han tingut la impressió que allò havia estat una conversa amb mi, no van pas errades. Mentre escric, em sento, més "interlocutor" que no pas "locutor". I els models per al meu estil, molt més que de pensament, o del record d'alguna lectura, vénen de la conversa. Del llenguatge parlat. De la manera com fem servir el llenguatge per parlar." Aquest estil directe, de conversa amical, es fa més evident en el primer redactat dels seus escrits. L'elaboració posterior ("ben poques pàgines he escrit que no les hagi retocades") de vegades li fa perdre una mica la frescor i l'espontaneïtat inicials. Serrahima, que afirma: "he estat sempre un enemic de l'anarquia lingüística […], he procurat escriure tan correctament com he sabut i fins parlar-hi", no era gaire amic de correctors d'estil, s'oposava obertament a la manipulació dels seus textos: "si bé, per una banda, considero els correctors de català totalment indispensables i crec que fan una tasca imprescindible molt meritòria […], tendeixen, per altra banda, a imposar un català teòric, abstracte, esterilitzat, i igual per a tots els escriptors, amb reminiscències de l'etapa "noucentista" —o "prenocentrista"— que avui resulten sobrepassades." […]

Josep Poca i Gaya, "Maurici Serrahima: raons per a la reedició del seu dietari", Serra d'Or (núm. 510, juny, 2002)

Maragall llegit per Serrahima

El fet que Maurici Serrahima (1902-1979) fos, de sempre, un dels exegetes de Maragall i un extraordinari coneixedor de la seva obra i figura, no és cap casualitat. No es tracta ni d'una flor que no fa estiu, ni d'una excepció d'aquelles que confirmen la regla. Hi ha, primer, unes circumstàncies generacionals i personals que deixaren el seu espeirit lliure i obert davant dels àmbits purament literaris de l'obra de Maragall. Per edat, Serrahima va pertànyer a la poc coherent, però real, generació postnoucentista. N'aprecià tots els avantatges, es formà en ella, però no es veié obligat a combregar amb les rodes de molí que comporta el fet de pertànyer, de cap a peus, a un isme conjuntural. D'això n'hi ha una prova palesa. El primer llibre de Serrahima fou Assaig sobre la novel·la, on pren postura personal en el debat sobre la crisi, o eclipsi, de la novel·la catalana en els anys d'hegemonia noucentista i de consegüent culte exacerbat de la poesia amb una concepció de l'ofici d'escriure que tancava les portes al fet novel·lístic. El debat havia marcat el Serrahima més jove (vegi's el context en l'obra d'Alan Yates, Una generació sense novel·la?) i el conduí a cercar els "clàssics catalans" menystinguts pel noucentisme. Llegí Maragall, doncs, com tots els barcelonins il·lustrats del seu temps, però se'l prengué seriosament, com un possible contemporani, i posà en un racó tots els tics que la generació anterior mantenia enfront de la, això sí, sempre lloada obra maragalliana. Però la circumstància personal que afavorí la seva connaturalitat en el coneixement de Maragall fou el mestratge literari i filosòfic que va rebre de Josep M. Capdevila. Capdevila, gran amic d'Ors que renegà del seu mestre, com exposà a Eugeni d'Ors: etapa barcelonina, noucentista crític i autor d'un dels millors estudis sobre la poesia de Maragall en el primer volum de L'edició dels fills, va endinsar Serrahima en l'art de la crítica literària amb certes arrels, i sobretot intencions, filosòfiques, i li feu conèixer, d'altra banda, els corrents del pensament europeu d'aleshores, presidit, en la seva escala de valors, per les recerques dels importants "intel·lectuals catòlics" dels anys d'entreguerres. Serrahima, que en llargs anys de malaltia adolescent, que l'obligaren al repòs, s'havia familiaritzat amb tots els mestres de la literatura catalana, des d'un autodidactisme fecund, es posà a llegir, sota el guiatge de Capdevila, els mestres de la cultura universal i aprengué a comprendre'ls més enllà de l'impressionisme crític. Però la vocació de Serrahima pel pensament, al costat de la literatura, sorgí de la necessitat que tingué, junt amb altres amics més grans (Pau Romeva, Vila-Abadal, Carrasco i Formiguera), de repensar el cristianisme i la vida poliíica i intel·lectual catalana per donar una resposta nova, no clerical, i socialment molt avançada, a l'alternativa de la "Lliga", fugint, alhora, de l'explicable anticlericalisme de l'alternativa de les esquerres. En aquest enrevessadíssim esforç col·lectiu, tots els seus protagonistes reconegueren que un dels seus mestres, conjuntament amb Chesterton i Don Sturzo, havia estat Joan Maragall, rellegit i interpretat amb passió des de les circumstàncies del temps immediatament anterior a la proclamació de la República. Repetiren, des de la pobra cultura religiosa catalana, sota certa malfiança dels "capellans noucentistes" (Carreras, Cardó, etc.), l'aventura dels intel·lectuals catòlics francesos amb un contingut social molt més avançat, superant el model de partit confessional i obedient als bisbes, i amb una concreció política molt forta. Aquest crear a les palpentes els dugué.a la formació de la primitiva Unió Democràtica de Catalunya —partit originalíssim, insòlit a Europa, i impensable a la resta d'Espanya; això si, minoritari al començament i encara més a l'atansar-se la guerra civil. Serrahima va tenir cura, després, de proclamar moltes vegades, davant de la mitificació, que es féu i es fa, d'aquell partit i d'aquells homes, que en ells la ignorància abundava massa, i la imaginació i la intuïció suplien el rigor i l'experiència, i que tot aquell moviment estava mancat d'unes bases culturals de prou garantia. Però, això si, afegí alhora que es trobava en el camí d'assolir, amb el temps, una experiència, més enllà. del testimonialisme, coherent i rigorosa. Però la guerra, és clar, ho engegà tot en orris, com tantes altres coses. No obstant la humilitat de Serrahima en la seva autocrítica, la revista Esprit i Emmanuel Mounier donaren prou importància a aquella aventura com per a nomenar Serrahima corresponsal —l'unic— de la revista a Catalunya. Hi havia prou coherencia com perque el testimonialisme permetés, aquell partit on tots eren catòlics, de mantenir-se lleial a la República i a la Generalitat durant la guerra civil, i mereixés elogis del president Companys per la seva noble i responsable actitud d'oposició —l'única— al govern català., en la vida quotidiana i en l'única sessió del Parlament de Catalunya. Maragall, doncs, llegit, i sobretot reintegrat, com a ciutadài com a cristià des dels plantejaments d'aquells escassos homes, havia arribat a donar aquest fruit. Per això no es gens estrany que Serrahima, detingut al vaixell Uruguay per una denúncia falsa, escrivís, a raig fet, la seva biografia, en la primera versió...

Maurici Serrahima, en tornar de l'exili i fer balanç de la seva vocació, es considerà., abans que res, un escriptor conduït pels fets a la política. Havia publicat bastant abans de l'exili: nombrosos estudis de literatura, papers polítics anònims i de tot, fins editorials compromesos en El Matí, on era crític literari. Una primera novel·la, El principi de Felip Lafont (1934) i un recull de contes, El seductor devot (1939). Però quan retornà a Catalunya es veié obligat a dur un complicat equilibri entre una vida professional econòmicament poc gratificadora d'advocat i el fet de reemprendre l'activitat política, tant des de la presidència del clandestí Grup Miramar (taula de debat cultural i polític on prenien part homes de la generació posterior, de tot el ventall ideològic català, des de posicions nacionalistes de dretes fins a socialistes) com des de l'intent de redreçar les restes clandestines d'Unió Democràtica. Estava obsedit, però, per continuar escrivint. Però escriure ¿com i a on? sense temps ni ocasió, i, sobretot, sense mitjans d'expressió. Fou, com tants d'altres, un comentarista cívic sense diaris, un crític literari sense revistes, un assagista sense editorials. Però el plaer i el deure d'escriure el conduïren a omplir planes i més planes de grans dietaris on buidava records, pensaments, experiències i comentaris de tot el que anava passant. Papers, aquests, que amb els anys s'anaren convertint en més de deu mil folis que constitueixen un testimoni únic de reflexió i memòries personals i col·lectives. Això, a més d'una correspondència abundantissima, avui en curs de recopilació, amb personalitats de Catalunya i d'arreu d'Espanya, que ve a substituir la crònica de molts moments poc coneguts. Però el primer text que publicà —a maquina i amb còpies clandestines— fou un assaig-programa polític (Mentrestant), que com el lector pot entendre significa "mentrestant mani en Franco".

Serrahima, amb Capdevila i Romeva, entre altres, a l'exili es trobà sol en l'aventura del pensament d'avantguerra i aviat la reemprengué, des de la consciència de les seves limitacions, cercant en els intel·lectuals francesos, sobretot Maritain i Gilson, l'aventura d'un nou neotomisme reviscolat en aquells anys, i rebent no sols l'onada existencialista, sinó les successives etapes dels pensaments europeu, religiós i laic. Però quan l'activitat editorial recomença, Serrahima continua temptejant els camins del conte i la novel·la amb Després (1951), qualificada pels crítics com una novel·la no pejorativament burgesa i a francés, reeixida des d'aquest angle, Estimat senyor fiscal (1955), intent encertat i pioner de temptejar les possibilitats de la novel·la policíaca en català, i dos reculls de contes: Petit món enfebrat i Contes d'aquest temps. L'any 1956 enllestí la seva darrera novel·la, La frontissa (editada per Edicions 62, a la col·lecció "El Balancí", l'any 1982) i que mostra com havia aconseguit, en aquella crònica de la burgesia catalana de preguerra, una difícil maduresa com a narrador. ¿Per què abandonà aleshores l'obra de creació? L'anècdota fou que La frontissa havia conegut un fracàs en un concurs literari. Però, per sobre de tot, hi ha el fet decisiu que Serrahima estava més interessat pels temes del pensament, tant a nivell filosòfic i cívic, com d'estètica teòrica.

En aquells mateixos anys es preparava un altre canvi de Serrahima que es concreta vers el 1958: abandonà la Unió Democràtica de postguerra, on tenia cada vegada més un paper minoritari, i les postures polítiques de tipus demòcrata-cristianes. L'actuació d'Unió Democràtica de postguerra, privada de molts dels seus homes cabdals per l'exili o la mort, poc solidària amb les forces d'esquerra en els intents d'una política unitària a Catalunya, i, sobretot, les posicions cada vegada més dretanes dels partits demòcrata-cristians en els diferents països europeus, l'empenyeren vers aquesta decisió. També hi fou present aquella evolució política de Mounier, cada vegada més exigent i compromés amb problemes socials, i la polèmica Mounier-Maritain sobre la validesa dels partits confessionals. Per això, Serrahima no es convertí en un dissident demòcrata-cristià d'esquerres, sinó que evolucionà vers postures realment socialistes: modestament es batejava de "socialdemòcrata d'esquerres". Deslligar-se d'un partit concret, tenir més temps, malgrat les dificultats professionals, per escriure, no li féu abandonar del tot la tasca política de coincidència, des del consell i el diàleg, amb molts dels actuals liders polítics, fins a la participació concreta en actes il·legals, un dels quals el portà a ser jutjat pel TOP.

La recerca de Serrahima s'encaminà, abans que res, en el camp de la teoria estètica amb la finalitat, sobretot, de buscar uns fonaments en la crítica literària. Treballà durant molt de temps en una obra que havia de titular-se, en principi, Teoria de la novel·la, i es publicà sota el nom de La crisi de la ficció (ed. Destino, 1963). Aquest llibre, juntament amb El descrèdit de la realitat de Joan Fuster i el El arte ensimismado de Xavier Rubert —tots tres en debat comú— constitueix el fonament immediat de la teoria estètica catalana actual. Serrahima fou, en aquest text, un dels primers a incorporar Saussure en els mecanismes de la teorització de l'art. El fecund concepte de l'art com a ficció l'aclarí i prolongà en Sobre llegir i escriure, on de passada i no casualment prengué part en el debat de l'estètica catalana sobre el realisme suscitat en aquells anys pel seu admirat Josep M. Castellet. Aquests assaigs de teoria literària —textos on el gènere assaig és servit fidelment i amb brillantor i que són una fita en la precària vida de l'assaig en català— foren verificats en assaigs literaris, formalment recolzats en la millor tradició anglesa, entre els quals destaquen Dotze mestres, recull d'estudis sobre dotze escriptors catalans on hi ha un capítol immillorable sobre les teories estètiques de Maragall i la seva concreció pràctica, i Marcel Proust, on, en un exercici literari molt estimable, la doctrina de La crisi de la ficció és portada a les darreres conseqüències. En aquell període, l'any 1963, una greu i irreversible malaltia cardíaca el retirà de quasi tota activitat professional i pública. Als 61 anys Serrahima pogué dedicar-se, en gran part per obligació, a la seva dèria: escriure. Perfilà, completà o elaborà molts dels llibres abans esmentats i publicà l'any 1967 El fet de creure, que és un extens assaig religiós, el més madur de la llarga postguerra catalana. Aquí Serrahima es desfogà, en el seu pensament més profund, en l'àmbit de la religió i la filosofia. Es tracta d'una interpretació personal del cristianisme, on mostrà que havia superat, sense renegar-ne, el seu neotomisme bàsic i que estava obert als corrents més moderns de pensament. Va reemprendre, alhora, el paper d'escriptor sobre temes religiosos, en recerca i en novetat, com havia fet Maragall, essent com ell un laic i sense escriure, com ell, com un capellà. La tradició maragalliana, en aquest àmbit, havia donat, en un context diferent i al cap de molts anys, el seu fruit.

Més limitat per la malaltia, Serrahima donà a la publicació dos volums, Del passat quan era present, que recollien fragments curts de les seves abundants memòries en el període dels anys 40 i a l'inici dels 50. En forma de diari i amb molts trossos suprimits, uns per la inevitable por a la censura i altres per les referències a persones vives, aquests llibres constituïen una crònica única de les catacumbes de la vida cultural catalana i d'una part dels seus esdeveniments polítics. En augmentar la tolerància respecte al contingut dels llibres, donà part dels seus records sobre la situació del pensament i la política cristianes a Catalunya en l'avantguerra i sobre el naixement d'Unió Democràtica en un magnífic assaig biogràfic, Josep M. Capdevila, repetint poc temps després un seguit de retrats de personatges que havia tractat, des de Companys fins a Chesterton, en el llibre Coneixences. Un cop mort Franco, inicià la redacció dels dos volums de Memòries de la guerra i de l'exili, el darrer publicat pòstumament, que són una crònica apassionant, no solament de la vida a Catalunya durant la guerra i de l'actuació d'Unió Democràtica i dels seus homes en aquell període, sinó també un seguit d'opinions, dites com de passada, sobre la tragèdia col·lectiva que mostren quina era la més fonda actitud de Serrahima davant dels problemes concrets, socials, nacionals, politics i religiosos.

L'escriptor Serrahima, que omplia fulls a milers quan escrivia a raig fet sense la responsabilitat d'escriure "ben escrit", era meticulós, anguniosament dubitatiu, tímid, enfebrat per la correcció sintàctica i l'adequació expressiva quan es tractava de papers que havien d'anar a la impremta i, sobretot, quan, per desgràcia, romanien algun temps sobre la seva taula de treball. Aleshores l'home tenia el costum nefast —per sentit de la responsabilitat exacerbat i per excés de perfeccionisme— de refer un llibre de cap a peus dues o tres vegades. Per això en la seva prosa —ell que buscava una normalització del català, i una simplicitat expressiva duta al màxim— esdevé, paradoxalment, un incondicional admirador de Josep Pla, mitjançant una prosa gairebé sense adjectius o amb uns adjectius correctes, però deliberadament mai frapants. Això es troba, sobretot, en els seus textos d'assaig, on arriba fins a moments de quasi divagació per voler dir les coses des de la contradicció de buscar el màxim de simplicitat sense tirar mai pel necessari camí del mig de les frases contundents, els adjectius sonors, les paraules potser altisonats. Aquesta servitud no es dóna en els articles d'ocasió i tampoc en les memòries o en els assaigs biogràfics. Més segur potser en aquesta temàtica dels continguts, es barreja l'assagista i el narrador en una peculiar i viva prosa, de senzillesa deliberada, que és una aportació al català literari. Serrahima, conservador infatigable, que tenia la teoria que s'ha d'escriure amb la naturalitat amb què es parla, tenint en compte un parlar bé que depèn d'un pensar bé, arriba, en bastants moments, en aquest tipus d'obres esmentades, a la fluïdesa del seu lleguatge parlat. Vida i obra de Joan Maragall és un dels textos de Serrahima que gaudeixen d'aquesta virtut. Amb una humil simplicitat va desgranant tot a la seva teoria sobre Maragall —fonamental, en esquema— de forma tan clara que és absolutament innecessari de glossar-la o de justificar-la. Llegint-lo, de gust i amb atenció, tot s'entén i es copsa. Aquest és el gran mèrit de Serrahima i que està, a més, d'acord amb la seva teoria d'escriure. Cert, l'ampliació d'aquest estudi sobre Maragall fou, com he indicat més amunt, una feina que per la complexitat i la salut el depassà. Potser el secret de l'encert d'aquest llibret —que és l'antítesi de la pedanteria— consisteix en el fet que Serrahima, molt identificat amb les preocupacions de don Joan, i a les quals donà respostes diferents, sabé posar-se amb connaturalitat dins els ulls, l'esperit i la sensibilitat del Poeta i Pensador, i en copsà totes les giragonses.