Màrius Torres

Lleida 1910 - Puig d’Olena, Sant Quirze de Safaja 1942. Poeta. Estudià la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i, un cop acabada, l’any 1933 féu un viatge per França i Itàlia, països que el captivaren, especialment la ciutat de Florència. Exercí durant poc temps a Lleida, ja que ben aviat, l’any 1935, caigué malalt de tuberculosi i ingressà al sanatori de Puig d’Olena, on havia de morir set anys després. Fill del metge, polític i estudiós de la metempsicosi Humbert Torres, de ben jove s’educà d’una banda en el republicanisme catalanista i de l’altra en una concepció espiritualista de l’existència que tant havia de pesar en la seva obra lírica.

Deixant de banda algunes col·laboracions a la premsa periòdica, alguna narració i una peça dramàtica (Una fantasma com n’hi ha poques) presentada sense èxit al premi de teatre Ignasi Iglésias l’any 1935, l’obra literària de Torres se centra en la poesia, escrita en la seva major part durant el període de reclusió al sanatori de Puig d’Olena —lloc on coincidí amb Mercè Figueras, la «Mahalta» de molts dels seus poemes—, tot i que ja el 1935 havia presentat, també sense èxit, una selecció de poemes al premi Joaquim Folguera sota el títol d’Invencions.

L’adveniment de la guerra civil i la immediata postguerra, sumades a la prematura mort del poeta, n’han condicionat la recepció, ja que no és fins a l’any 1947 que es publica, i encara a Mèxic, el volum Poesies. La seva situació personal marcada per una malaltia que l’abocava irremissiblement a la mort i la descoratjadora situació col·lectiva —la guerra civil i la desfeta— accentuen la solitud del poeta i determinen el caràcter reflexiu de la seva poesia que, en paraules de Carles Riba, «brolla sempre des de la crisi». Riba —amb qui Torres mantingué correspondència—, al costat de Verlaine o Baudelaire, amb qui l’autor compartia el gust per la musicalitat, són algunes de les influències de la seva poesia, una poesia que poua en la tradició simbolista i que assoleix una gran puresa i essencialització a la recerca del sentit de l’existència.

Els seus temes —la solitud, l’amistat, l’amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del món, la música, identificada amb la vida, etc.-apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal que s’acull tant a la forma clàssica del sonet com a una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tannka.

A banda de les diferents edicions de les seves Poesies, el 1967 Joan Sales publicava Cartes a Màrius Torres, un recull de la correspondència entre ell i el poeta lleidatà.