 | Sebastià Juan Arbó |  |
Noms propis | | Obres | | Períodes | | Gèneres | | Edició | | Revistes | | Premis | | Temàtica | | Especials | | Vària | |
|
|||||||||||||||||||
|
Sant Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984 N'han dit...
Em proposo d'escriure una història fosca, una història de violència i de nit. Els personatges, per a acostar-se a la veritat del que succeí, hi haurien de passar com sota el buf d'una contínua tempestat, car així passaren per la vida. Per aquesta causa la meva ploma romania indecisa des de molt temps, de por que la narració no es malmetés entre les meves mans i no quedés desproveïda d'aquella senzilla grandesa, unida a un profund dramatisme, que adquiria en llavis d'aquells de qui vaig sentir-la referir allà al poble, a Amposta: amb aquella emoció tan humana i tan viva que només pot conservar en les paraules dels qui foren testimonis dels fets i sofriren i es compadiren amb el dolor de les criatures. Tan viva era aquesta de què es revestia per a mi la història, que encara avui, a través dels anys transcorreguts, em fa estremir d'horror i de pietat; és com si al davant meu, davant de la meva ànima, passés un grup de persones, en torb vertiginós, arrabassades per un obscur destí, cap a la nit del sofriment i de la mort; és com si passessin empesos per una força invencible, i un els mirés i es trobés impotent per a llargar-los una mà; per llançar al seu pas un advertiment pietós: com un que estigués lligat de peus i mans i veiés com davant els seus ulls s'atropellava un innocent.
Cronologia Màrius López
1902 Neix el matí del 27 d'octubre de 1902 a Sant Carles de la Ràpita, primer fill de Sebastià, jornaler del camp, i de Francesca, filla d'uns pescadors.
   |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Una tendresa misteriosa que us ha arrencat sanglots, un sentiment d'angoixa indefinida i de tristesa que necessitàveu comunicar, una vibració sobtada de joies exultants que es tornaven himne." I d'acord amb aquestes pautes, al primer llibre de memòries relaciona el so dels corns amb què les barques feien saber la seva arribada al port, i que ell sentia des de la seva finestra infantil, amb la vocació literària: "Con ellas parecía sumergirme en un extraño mundo de misterio y de poesía; como suspenso entre la noche de donde venía y la noche adonde iba, (...) con una llamada misteriosa que no sabía entender, con no sé qué dependencia estelar y profunda, como si viniendo del pre-mundo me llamase a las delicias de una felicidad perdida o soñada; como si en el son de las caracolas escuchase la llamada de mi verdadera patria, la patria de mi espíritu, en el cual estuviese el fundamento cierto de mis anhelos y de mis nostalgias". La importància de la vocació, el caràcter gairebé sagrat de l'escriptura, queda també remarcat quan l'home de vuitanta anys que era l'autor en el segon volum de memòries, Los hombres de la ciudad (1982), passa balanç: "...mi fidelidad a mi vocación en lucha con las circunstancias más adversas. Es creo lo más importante de mi vida, es la plena justificación."
Però la literatura no és només una vocació i una justificació, sinó també una catarsi personal. Això és el que l'autor reconeix que va representar per a ell l'escriptura de les dues novel·les que anomenem existencialistes, L'inútil combat i Hores en blanc. Trenta anys després d'escriure aquestes novel·les, el 1967, quan publica L'espera, en el pròleg, diu que hi ha "la meva ànima en un dolorós esforç cap a la sinceritat", ja que l'originalitat no prové de "adoptar d'una manera artificiosa i forçada aquesta o altra tècnica", sinó que "l'originalitat consisteix en un to personal que ve de l'ànima." En aquest mateix pròleg Arbó s'empara en una tradició literària diferent de la que cita habitualment, i considera com a autors modèlics per la seva originalitat Allan Poe, Leopardi, Baudelaire, Dostoievski i Kafka.
sense gairebé cap transició de la depressió a l'eufòria: "Una febre misteriosa em passa per la sang. A fora miro el cel del capvespre que s'empal·lideix, i miro amb una unció religiosa, amb un arrovament místic de joies inefables, l'ànima concentrada en aquell demà; d'un demà ple de llum, engalanat amb banderes de festa.
Mentrestant, la nit baixava anguniosa, llarga inacabable". De fet, la foscor de la nit, la tenebra, esdevé en Arbó símbol de l'angoixa, del patiment, del trasbals —pensem en Camins de nit—, mentre que la lluminositat, la claror del dia, ho és de felicitat; i notem que no es succeeixen l'una a l'altra en els universos d'Arbó, sinó que coexisteixen sense gairebé transició, gairebé en un mateix moment. Però, el que resulta més innovador és que el protagonista de L'inútil combat, que estima profundament una mare que es desviu per ell i els seus, és, també un ésser malaltís —una malaltia real—, i, sobretot, menyspreable i abjecte: és capaç de robar-la i de fugir amb els diners que ella amb tantes dificultats ha aconseguir estalviar. L'heroi, doncs, esdevé una antiheroi, el que acostuma a ser el protagonista en la novel·la contemporània. Un antiheroi que confessa públicament, a través de l'escriptura, la seva maldat. I aquest tret de la confessió és ben característica del poble rus, capaç d'humiliar-se públicament, que tendeix a la confessió d'allò més amagat i pervers. S'apunta, doncs, el valor catàrtic de l'escriptura, una escriptura també precursora en Arbó en haver aconseguit expressar de manera convincent aquest món íntim i subterrani de l'home, aquesta complexitat i contradicció, tan característica de la mateixa condició humana.
1961 Argos publica Los hombres de la tierra y el mar, memòries.
