 |
Víctor Català
(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)
Pseudònim de Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966), novel·lista i narradora. També va escriure poesia i monòlegs teatrals. Fou la gran dels quatre fills del matrimoni format per l’advocat, polític i propietari rural Lluís Albert i Dolors Paradís. Va viure de les rendes familiars al seu poble natal i després de la mort del pare i de l’àvia materna tingué cura de la mare i de l’administració del patrimoni familiar. Va viatjar per Europa i va residir temporades a Barcelona, on a partir de l’any 1904 va disposar d’un pis. Fou educada i instruïda en el si de la família, únicament va anar a l’escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona, on va començar a estudiar francès. Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare, diputat republicà que es va haver d’exiliar durant un temps per haver participat en l’alçament federalista empordanès de l’octubre de 1869, són la base del catalanisme de l’autora, la seva identificació amb la llengua catalana i l’afinitat amb les doctrines d’Enric Prat de la Riba. Culturalment, la família li va facilitar, amb classes particulars, l’acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix, la pintura i l’escultura, que va compartir amb la creació literària fins a començaments de segle. Fou també en la mateixa família on va trobar l’ambient propici per al seu "autodidactisme" literari: la mare escrivia poesies i l’àvia era una gran coneixedora del folklore i la cultura popular. També hi contribuïren el fet de poder disposar d’un estudi on gaudir de la privacitat necessària per a la creació i a una gran afició per la lectura que la portà a comprar, setmanalment, llibres i revistes.
Malgrat que sempre va voler donar la imatge "d’amateur", que va defensar la seva independència creativa al marge de dogmes i escoles i que va mostrar una certa resistència a les intervencions públiques, va establir relacions amb els grans escriptors de l’època com Joan Maragall i Narcís Oller amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració. Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com Joventut, La Il·lustració Catalana o Feminal. Va presidir els Jocs Florals de Barcelona de 1917 on pronuncià el discurs De civisme i civilitat i fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1923 on llegí el discurs Sensacions d’Empúries.
Deixant de banda les primeres temptatives que suposen alguns treballs publicats amb el pseudònim de "Virgili Alacseal" a L’Esquella de la Torratxa, públicament la vida literària de Caterina Albert s’inicià el 1898 quan li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema, "Lo llibre nou" i un monòleg teatral, La infanticida, l’autoria femenina del qual originà un escàndol que la portà a refugiar-se sempre més sota el pseudònim de Víctor Català.
Tenint en compte la cronologia de les edicions, l’obra s’agrupa en tres etapes. La primera concorda amb els anys del Modernisme i és la més important, tant per la quantitat d’obres com per la varietat de gèneres. Publica dos volums de poesia, El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905), un volum de teatre, Quatre monòlegs (1901), tres reculls de contes, Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires Vius (1907), i una novel·la, Solitud (1905), que la consagra i traspassa les fronteres.
En aquests anys es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions seran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com a nivell temàtic i formal. En primer lloc cal destacar la seva opció per la narrativa. En aquest gènere, en termes generals, tracta històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista i fatalista i amb una especial sensibilitat per l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió, comuna a d’altres modernistes, es centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. L’autora, a més a més, mostra interès pels mons interiors de les persones, sobretot de les dones, en un doble enfocament: l’aprofundiment psicològic d’un personatge, com fa magistralment amb la Mila de Solitud, o bé la dualitat entre l’aparença externa i la personalitat interior. Al predomini dels espais rurals i l’interès pels conflictes humans, cal afegir-hi la condensació narrativa i la riquesa lingüística, sobretot quant als registres i al lèxic, i estilística, un estil suggestiu, expressiu i plàstic, en definitiva efectista.
A partir de 1907 es produeix un silenci editorial de l’autora que es retreu davant dels atacs noucentistes a la narrativa rural. Els volums de contes La Mare-Balena (1920) i Contrallums (1930), la novel·la Un film 3.000 metres (1926) i l’antologia Marines (1928), configuren la segona etapa que quedarà interrompuda per la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista. Els contes d’aquests volums presenten les mateixes característiques dels anteriors. Amb la novel·la, en canvi, l’autora pretén, per una banda, adaptar-se a la modernitat amb la introducció d’elements procedents del cinema, i demostrar, per l’altra, la seva capacitat de fer novel·la ciutadana d’ambient no burgès. A la postguerra publica un volum de contes en castellà, Retablo (1944), un de proses literàries no narratives, Mosaic (1946) i dos reculls de contes, Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951), que continuen sent una mostra de la gran capacitat narrativa de Víctor Català.
Copyright text © 2000 Edicions 62
   |
