|
ACLARIMENTS I. Aquesta obra és una breu Història, amb antologia, de la poesia catalana del segle XX, però en el sentit que Poesia no vol dir comprendre, sinó conèixer, i que, per tant, acostar-se a les coneixences absolutes que hi ha en cada poeta és, més que intentar de comprendre'l, intentar de fer-hi profunda coneixença. El triar i el destriar, l'escollir o el refusar, resulten així termes imperatius. A poc a poc, qui arriba a conèixer perd la llibertat, però aquest és el signe del seu estat de gràcia. L'antologista, per tant, no és del tot lliure d'equivocar-se. I, encara i així, ¿fins a quin punt s'hauria equivocat? L'única real equivocació serà sempre la insinceritat, i una de les formes de la insinceritat és la por. De la manca de fe, neix, en definitiva, aquella timidesa que, tot i no eliminant la possibilitat dels grans errors, assegura la presència dels petits. D'altra banda, una Antologia, i més si és de poesia contemporània, té l'escàndol sempre a tocar, i generalment, sobretot si apareix en un ambient, que tingui vitalitat, no se n'escapa. Ningú no ha dit però, que en parlar de poesia i en aquests moments, s'hagi de venir a dur la pau. Tot el que hi pot haver, doncs, en un llibre sobre poesia és l'afany vehement de comunicació. Però sembla establert que comunicar no sempre vol dir donar una informació eclèctica, sinó, sovint com en aquest cas, establir un contacte emocional i afirmar simplement la pròpia fe i la fe en la pròpia visió sobre els poetes. Totes les sorpreses que pugui tenir aquesta obra provenen, així, de la cruesa d'expressar sincerament els resultats d'haver comprès o, almenys, de creure per damunt de tot, haver comprès. II. Mig segle és una mesura de temps tan arbitrària com qualsevol altra. Aquest llibre, doncs, comença i acaba per mitjà de talls inexorables i cecs. Afortunadament, durant els darrers cinquanta anys, Catalunya ha estat afavorida per tercera vegada en la seva història, i no per l'atzar sinó per Déu, amb una de les més generoses èpoques que, en poesia, un país de les seves dimensions hagi conegut. Les altres dues èpoques —Ramon Llull amb els trobadors i Auziàs March amb els renaixentistes— no tenen potser la vastitud d'aquesta edat actual. Potser tampoc, no en posseeixen la densitat, la decisió ni la significació. Set grans poetes han mort durant aquest mig segle: Verdaguer, Maragall , Costa i Llobera, Alcover, Guerau de Liost , Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel . Al volt dels morts il·luminats, treballen els supervivents i els joves apareguts. Però cada poeta és —mots de Gerard Manley Hopkins—, més que una individualitat, allò mateix que és en la natura una espècie. Cada poeta, més que un món, és un univers. Totes les divisions, doncs, seran, en la mesura humana, monstruoses. Excepte sobre la vida o sobre la mort. III. Passen doncs, cinquanta anys d'història. Els tretze capítols encadenen els annals, onegen de poetes a poetes, amb la flexibilitat infinita del temps. Aquesta obra és externament cronològica, no sols en el començament i en l'acabament, sinó en totes les seves parts. La cronologia, però, no contradiu la intensitat. La successió esdevé contínua sense esforç, perquè durant aquest mig segle no hi ha buits en cap moment: al contrari, hi ha superposicions, destriades ara i adés en sengles capítols que corresponen als mateixos anys. Molt sovint obres i edats no es relacionen directament, i dos poetes d'èpoques distintes esdevenen, per tardanies i precocitats, contemporanis. El temps, però, no ha de donar raó d'aquestes coses. Tampoc no s'obliga a oferir una panoràmica superficial. D'altra banda, res no ha de tòrcer ni pot tòrcer el sentit del criteri d'estudi: poetes, gèneres, aspectes sencers de la poesia catalana han de restar exclosos d'aquesta obra. En primer lloc, perquè tota mena de consideracions fora de les estrictament poètiques esdevenen inutilitzables per respecte a la poesia. Però, encara més: la presència de la mediocritat més respectable, tal volta pedagògica, representativa de tot un estil honorable potser, o simplement d'una personalitat curiosa, no afavoriria ningú, i especialment perjudicaria el llibre en fer-lo esdevenir confús. Una antologia dels autors més destacats entre els exclosos d'aquesta Història antològica, fóra evidentment una obra molt agradable, una mena de "Llibre del vers català" dels darrers cinquanta anys. IV. L'existència i distribució dels capítols ve imposada per la presencia dels poetes i dels poemes i pel caràcter cronològic que té externament aquesta Història. Això justifica també la presència del capítol titulat "L'esqueix del silenci", on més fe que enlloc és demanada, perquè de la vitalitat de l'esqueix s'escampa ja quelcom que és l'ombra de l'arbre dels anys a venir. Joan Triadú, Antologia de la poesia catalana 1900-1950, Selecta, 1951, pp. 13-15. |