|
QUASI UN CONTE Aquesta tarda, la bona mare ha parlat dels seus quatre fills submisos, estudiosos, i la senyora de la casa li ha embolicat amb un paper de seda sis bombons de xocolata, lluents, amb un interior enigmàtic —potser fruita confitada, neula, nou o avellana. Li n'ha embolicats sis, perquè sap que la bona mare es fon pels bombons que no pot menjar més que de tant en tant , i ha pensat: «Dos per a ella i un per a cada noi.» La mare, amb el pas resignat, fa via vers la parada del tram. En una mà el gros paquet de les sabates usades i en l'altra el petit paquet de la llepolia. En travessar una plaça deserta ha desembolicat ja dues vegades tot fent cruixir el paper de seda. Ara sent encara més fort el desig després de la represa. «Al noi gran, ben mirat, ja li agraden ja, però... Em menjaré el seu... No s'enfadarà pas. Es tan bon xicot...» I desembolica novament. La parada encara és lluny. Ara enfila un carrer estret que fa una baixada ràpida. «Déu meu... I ara els uns sí i els altres no... Seré prou cruel per a fer distincions entre els meus fills?» I la santa dona segueix engolint sempre... El tram ha trigat una bona estona a arribar. Ella s'ha eixugat els llavis pàl·lids amb un mocador sargit. Pobra mare que porta una vida de sacrifici sense altra compensació que aquell furt pueril que fa cada quinze dies als seus propis fills!... Quan la bona dona posa el seu peu feixuc sobre l'estrep del tramvia de suburbi, deixa caure amb dissimulació el paper de seda inútil que contenia els bombons. El paper de seda, arrugat i treballat per la seva mà nerviosa ha esdevingut una piloteta blanca i menuda —una bala de ping-pong— que la ventada s'emporta entre la lluïssor dels rails. |