 | Tirant lo Blanc (1490) |  |
Noms propis | | Obres | | Períodes | | Gèneres | | Edició | | Revistes | | Premis | | Temàtica | | Especials | | Vària | |
|
|||||||||||||||||||
|
N'han dit...
[...] La storia dell'interpretazione del Tirant lo Blanch ha visto come
centrale la stessa questione: definito di volta in volta, tra l'altro, come
"novela moderna" (Dámaso Alonso), come "novela caballeresca" contrapposta
alla "novela de caballería" (Riquer), o in ultimo come "novela total"
(Vargas Llosa), il romanzo si caratterizza forse proprio per la caoticità e
la magmaticità degli elementi che lo compongono, all'interno dei quali solo
sulla base di un partito preso è possibile privilegiare alcuni e subordinare
altri. Uno studio sistematico, o quanto meno approfondito, di queste
componenti dovrebbe evidenziare la loro provenienza, le modalità delle loro
combinazioni, i gradi della deformazione parodica e mirare a cogliere
appunto in tale caoticità e magmaticità uno degli aspetti dominanti
dell'opera, se non proprio il suo aspetto dominante. Ciò non significa
affatto che il Tirant sia un bizzarro e sterminato zibaldone di modalità
letterarie capricciosamente accostate e mescolate: chiunque abbia avuto il
fiato di percorrere con attenzione le sue 927 pagine di piccola stampa (nel
formato della sua più recente edizione) può testimoniare che l'autore non
perde mai il controllo della sua variata materia, e che lavora con pari
abilità su ampie architetture narrative come su piccole cesellature e
incastri, a differenza di molti romanzieri del tardo Medioevo, spesso
ispirati a criteri di pura accumulazione di materiale narrativo grezzo.[...]
El "Tirant lo Blanc" Martí de Riquer
El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com "el mejor libro del
mundo", és la millor novel·la catalana de tots els temps i significa un pas
important en la narrativa d'Occident. Fou començada per Joanot Martorell el
1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de
Martí Joan de Galba, que intervingué en els darrers capítols i la féu
imprimir a València el 1490.
   |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
"Josep Carner i el Tirant lo Blanch"
Joanot Martorell, l'autor principal del Tirant lo Blanc, nasqué a
Gandia, vers l'any 1414, en una família pertanyent a la mitjana noblesa, i
el 1433 ja era cavaller ("mossèn") i aviat intervenia en bandositats
particulars, a les quals era molt afeccionada la seva família. El 1437
sostingué una aguda i incisiva correspondència cavalleresca amb el seu cosí
Joan de Monpalau, a qui acusava d'haver donat paraula de matrimoni i
deshonrat la seva germana, Damiata Martorell, escandalós afer en que
intervingueren diversos cavallers valencians i l'infant Enric, i que dugué
Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés
d'ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que havia de
celebrar-se a Anglaterra. Els anys 1438 i 1439 els passà Martorell a la cort
anglesa, esperant l'arribada del seu adversari, que no comparegué al repte i
que, anys després, hagué d'indemnitzar econòmicament Damiata. De tornada a
València Joanot Martorell intervingué en d'altres conflictes cavallerescos,
fou desafiat per Felip Boyl, que era un autèntic cavaller errant que havia
lluitat a diversos punts d'Europa i, amb motiu del pagament d'unes
possessions, tingué greus desavinences amb don Gonçalbo d'Híxar, comanador
de Muntalbà, amb qui sostingué una agra correspondència cavalleresca i a qui
també desafià a mort. Per aquell temps (1450) és possible que fes un altre
viatge a Anglaterra. Se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana
d'Alfons el Magnànim i que morí el 1468. Home orgullós i bregós, les seves
lletres de batalla als seus diversos enemics ens el retraten agut i
sorneguerament malintencionat, entusiasta d'una cavalleria aleshores ja en
decadència, enemic de mercaders i juristes i partidari de l'acció directa.
Però aquestes lletres revelen que era un gran escriptor.
El Tirant és precedit d'una molt poc original dedicatòria (ja que en
gran part és còpia literal de la que don Enrique de Villena posà a
l'encapçalament de Los dotze treballs d'Hèrcules), adreçada a l'infant don
Ferrando de Portugal, fill del rei Duarte i d'Elionor d'Aragó, el qual
residí a Barcelona el 1464 i el 1465. Martorell afirma que primerament
traduí el seu llibre de l'anglès al portuguès i posteriorment del portuguès
a llengua "vulgar valenciana", en la qual cosa evidentment només hi ha una
ombra de veritat, que afecta els seus primers 97 capítols (la novel·la
n'ateny 487), quan refon el Guillem de Varoic i conta fets esdevinguts a
Anglaterra. S'hi narra que el jove bretó Tirant lo Blanc de Roca Salada,
acompanyat d'alguns gentilshomes, marxa a Anglaterra a fi d'assistir a unes
solemnes festes que han de celebrar-se amb motiu d'unes noces reials. A
Londres és adobat a cavaller i esdevé famós per les seves constants
victòries sobre d'altres cavallers, entre els quals Tomàs de Muntalbà, germà
del fanfarró Kirieleison de Muntalbà (en els quals potser hi ha una burla
d'aquell comanador de Muntalbà, enemic de Martorell), i és proclamat el
millor dels cavallers que han intervingut a les festes. En aquests capítols
l'ambient anglès és reproduït amb fidelitat i detallisme, fins en noms
geogràfics i personals, i hi dóna, per primer cop, la coneguda llegenda de
la fundació de l'orde de la Garter, o Jarretière. Cal advertir que, en
franca contradicció amb les novel·les d'aventures cavalleresques normals,
l'heroi del Tirant respon a una mesura humana: és fort i valent, però mai no
lluita contra més d'un adversari, i, si sempre venç, això és degut, com vol
remarcar Martorell, al fet que posseeix la virtut de retenir millor l'alè
que no pas els altres, la qual cosa és una explicació fisiològica a fi de
fugir de la inversemblança i l'exageració.
Tirant ja és famós com a capità, i la seva figura recorda els
condottieri italians i els nombrosos cavallers corsaris valencians, quan
acut a les peticions d'auxili de l'emperador de Constantinoble, ciutat que
és a punt de caure en poder dels turcs. Amb això s'obre la part central i
més extensa de la novel·la, on Tirant lluitarà als Balcans i salvarà
l'imperi grec, en la qual cosa evidentment pesa el record de la històrica
expedició dels catalans a Orient i de la figura de Roger de Flor, que
Martorell devia conèixer per mitjà
de la crònica de Muntaner. Tirant i el seu exèrcit són rebuts a
Constantinoble com a salvadors, i tan aviat com ell i Carmesina, la filla de
l'emperador, es coneixen, neix entre els dos joves un profund amor que
durarà fins a la mort d'ambdós. La novel·la segueix des d'ara dues trames
perfectament enllaçades entre elles mateixes i exposades paral·lelament: les
campanyes militars i les vicissituds amoroses. L'acció militar, amb els seus
capgiraments, victòries, derrotes, traïcions i hàbils estratagemes, és
narrada amb admirable precisió tècnica, amb reeixides descripcions i un
conscient sentit que la guerra és un joc intel·ligent en el qual val més
l'enginy que no pas la força. La història amorosa de Tirant i Carmesina, amb
inoblidables escenes de festeig lliure, alegre i de jove i desbordada
passió, es veu ennuvolada per les intrigues de la Viuda Reposada, també
enamorada de Tirant. Simultàniament es desenvolupen els amors juvenils
d'Estefania de Macedònia i Diafebus, i els senils de l'emperadriu i
l'escuder Hipòlit. La cort de Constantinoble, on se celebren festes
fastuoses de palau i cavalleresques, amb rica i elegant simbologia i solemne
posa, també apareix humaníssimament sensual, vodevilesca, plena d'argúcies
d'enamorats impacients, d'intrigues de donetes, de baixes passions i de
notes que xoquen amb el nostre concepte de la severitat i el hieratisme de
la cort imperial de Bizanci. Quan Tirant i Carmesina s'han casat amb la
fórmula aleshores normal del matrimoni secret, la Viuda Reposada fa creure
al cavaller que la princesa li és infidel amb un jardiner negre; i quan la
calúmnia és a punt de desfer-se, la galera en què es troba Tirant és
arravatada per una tempesta que el duu a les costes de Tunis, amb
Plaerdemavida, la simpàtica i graciosa donzella de la princesa.
Ara s'inicia el llarg episodi africà del Tirant, que aporta a la
novel·la un nou biaix i un ambient diferent. Tirant, primerament captiu,
aviat aconsegueix d'imposar-se mercès a la seva gallardia, el seu enginy i
el seu domini de l'art militar, i per aquest motiu és utilitzat per reis
africans en llurs guerres. Acaba amb el destí d'aquests regnes nord-africans
a les seves mans quan es crea una mena d'exèrcit personal i quan exerceix,
simultàniament, una intensa activitat missionera que duu al baptisme milers
d'infidels. Al mateix temps Plaerdemavida es converteix, per matrimoni, en
reina de Fes i de Bogia.
Recordem l'essència del judici de Cervantes sobre el Tirant lo Blanc:
"Es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y
mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas
de que todos los demás libros deste género carecen". Cervantes s'ha adonat
que Joanot Martorell humanitzà la literatura cavalleresca que, des dels seus
inicis, convertia els seus protagonistes en paradigmes de virtuts morals i
de vigor físic, els feia viure en tensió constant i morir heroicament.
Tirant és, simplement, un home fort i valent, però que molts cops rep greus
ferides, que necessita molt sovint l'ajut dels metges i a qui són imposades
llargues convalescències; i finalment, quan ha aconseguit el seu triomf
militar i amorós i no hi ha res que li pugui impedir l'heretatge de l'imperi
de Constantinoble, mor "al llit" d'una pulmonia corrent contreta ben
vulgarment, i abans de morir redacta el seu testament. Més enllà d'aquesta
normalitat hi ha alguna cosa que també endevina i admira Cervantes: la
ironia i l'humorisme. Martorell escriu molt seriosament, amb perfecta
consciència del que està fent i, com a cavaller que era, creu en la dignitat
de la cavalleria i en uns principis que al seu temps ja s'estan esfondrant;
però això no el priva d'acusar de tant en tant detalls grotescos o
divertits, de ridiculitzar d'un cop ràpid o de construir diàlegs amb
desimbolt enginy. Tirant és un enamorat lleial i fidel i Carmesina una
enamorada apassionada i ferma, i molt sovint ambós expressen llurs
sentiments en un llenguatge engolat i retòric, amb citacions sàvies i
metàfores intel·lectuals, la qual cosa potser no és tan lluny de la realitat
del segle xv com ens podríem imaginar. Però per sota d'aquest engolament hom
troba una desbordada passió juvenil —advertim com, en començar els amors,
Carmesina només té catorze anys— i la pugna entre Tirant, que, ajudat per
Plaerdemavida, cerca la possessió completa, i la princesa, que tem un
deshonor ostensible, i tot plegat mena a una ben matisada sensualitat que
Martorell, com a cavaller professional, de vegades expressa amb metàfores
militars, com hom devia parlar d'amors a les tendes de campanya.