 |
Se n'ha escrit...
La noció de literatura de l'exili, com la de la guerra, d'una periodització articulada sobre el component històric, no representa per ella mateixa una unitat de sentit estètic. Però determina, en canvi, una irregularitat cultural que modifica completament les condicions de l'activitat literària i del mercat.
Maria Campillo, Literatura catalana contemporània (1999)
Cronistes i novel·listes, com Antoni Rovira i Virgili, Agustí Bartra, Xavier Benguerel o Manuel Valldeperes aixecaren acta en llurs obres del desastre de la primeria del 1939, quan centenars de milers de catalans i de refugiats d'altres indrets d'Espanya s'adeleraven per arribar a la frontera francesa, esperonats per una psicosi de por que només els feia sentir un estímul: fugir. L'aviació dels vencedors sovint s'acarnissava en aquelles corrues de pobra gent que acabaven per abandonar a la carretera el poc que havien pogut endur-se. Era un èxode a l'antiga, que un peu de fotografia de la revista Catalunya de Buenos Aires —precisament el número 100, del febrer del 1939— explicava amb una comparança estremidora: "Cal remuntar-se als temps bíblics".
Rafael Tasis trobava el contrapunt històric: "La magnitud del desastre del 1939 és molt superior al que assolí el 1714", bo i afegint que per als catalans la desfeta tenia dimensions més tràgiques, "perquè per als espanyols l'enfonsament de la República i àdhuc la submissió a una política estrangera autoritària, no representa la mort de llur esperit ni de llur idioma. Han perdut la llibertat, però no han perdut res més. Mentre que nosaltres, els catalans, ho hem perdut tot". L'òptica dels exiliats esdevenia messiànica: ells s'enduien Catalunya. Per això Josep Navarro i Costabella encara el 1947 considerava que la Catalunya real era la dels exiliats i, en una rèplica a unes objeccions, afirma solemnement: "El 1939 Catalunya s'exilià. No va ser un sector social, una classe social determinada que passà la frontera..." I Pere Calders, trenta anys més tard, no dubtava de la inexorabilitat imposada que significà aquell exili: "Fou un acte col·lectiu i no volgut". La rotunditat bel·ligerant d'aquestes afirmacions respon al pensament, més o menys difús, de tota una col·lectivitat vençuda, o potser només dels grups dirigents. Però, més enllà de les hipèrboles i de les declaracions absolutes que hi pugui haver en el fet de no dubtar que el bo i millor de tot un poble emprenia un èxode terrible, és incontestable, com ha observat Joan Fuster, que "la llista dels qui emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències". És prou gràfic, doncs, Francesc Vallverdú quan parla de la "sagnia" que significà l'exili.
Albert Manent, La literatura catalana a l'exili (Barcelona, Curial, 1989)
A la ciutat hi ha certa curiositat pels refugiats. Fa uns mesos que n'arriben, individualment o en petits grups. Comencen a arribar-ne en massa. El mes anterior el Flandre va dur-ne dos-cents quaranta i el Delassalle n'ha desembarcat avui més de set-cents. El poble dominicà no sap què podran fer ací tants estrangers, n'ignora les possibilitats com les ignoren els mateixos refugiats. Aquests, mal informats, esperen normalitzar ací les seves vides, però no saben en quines condicions. Els dominicans creuen que arriben amb diners i que crearan noves indústries i hi haurà més feina; però la creença és vaga i no desperta gaire interès. La veritat és que gairebé tots els refugiats arriben sense diners i sense més béns que la roba que duen a sobre.
V. Riera Llorca, Tots tres surten per l'Ozama (1946)
   |
