Entrevistes

S’havia aconseguit arribar a un model de cooperació basat en la solidaritat i ara sembla que la crisi ens retorna a la ja superada caritat. Quin és el model de cooperació per al desenvolupament que s’haurà de seguir d’ara endavant?

Abans de la crisi ja hi havia un gran debat sobre l’eficàcia de la cooperació. De fet, últimament hi ha hagut cimeres internacionals molt importants organitzades per l’OCDE sobre els principis de la cooperació, com la d’Accra o la de Busan, que han fet que la cooperació fes un salt molt important. Allí es va debatre l’eficàcia de la cooperació.

Independentment de la crisi però forçats per ella, hem passat de posar l’èmfasi en l’ajuda als països del Tercer Món a posar la força en la cooperació i en el desenvolupament. La cosa important ja no és l’ajuda, un que dóna a un altre, sinó el desenvolupament. Això és un canvi de concepte molt important, ja que vol dir que tractem els països del sud d’igual a igual. Ara parlem de la cooperació no solament nord-sud sinó també de la sud-sud.

Abans qui feia cooperació eren els estats i les Nacions Unides. Amb l’evolució, es parla d’una cooperació més inclusiva en què entren la cooperació descentralitzada, la cooperació local, les ONG ―que abans no es consideraven en els documents internacionals― i les empreses com un altre element molt important de la cooperació. És un plantejament molt més inclusiu, la qual cosa significa que la cooperació ja no és dels estats sinó de les societats.

Per als governs, com es fa compatible lluitar contra la pobresa i la fam i a favor de la sanitat i els drets humans i, alhora, donar suport als interessos empresarials i geoestratègics?

Jo no veig que sigui incompatible, sinó completament compatible, l’obertura de nous mercats amb la defensa dels drets humans, la millora de la sanitat o el respecte a les persones. Al contrari, són els mercats captius i els de la planificació centralitzada els que creaven fam i pobresa. L’obertura de mercats ha d’ajudar que la gent tingui oportunitats. Amb un mercat obert no hi ha fam.

Quant als tractats internacionals i als temes militars, demanem als exèrcits la funció de pacificar situacions i evitar conflictes. En el món democràtic, l’obertura dels mercats ajuda a superar la pobresa, i els exèrcits, en la majoria dels casos, han de ser pacificadors i no pas incitadors de conflictes.

És encertat que l’administració pública de cooperació apunti a l’empresa privada per a aturar els efectes de la crisi?

La Llei de cooperació de Catalunya de 2001 considera l’empresa un element de la cooperació. Perquè qui crea riquesa al final? La cooperació o les empreses? Jo penso que, al marge dels processos de cooperació, qui crea riquesa són les empreses, els autònoms o les cooperatives.

En l’àmbit internacional, el document de la cimera de Busan, amb aquesta voluntat inclusiva que tothom participi de la cooperació, dedica tota una pàgina al paper que tenen les empreses en la creació de riquesa i en la supressió de la pobresa.

I com ha de ser aquesta empresa?

Parlem òbviament d’empreses amb responsabilitat, no de depredadors. Tots coneixem empreses no responsables que fomenten tota mena d’actituds, però nosaltres [l’ACCD] volem fer feina amb empreses responsables perquè són un factor per a superar la pobresa.

Hi ha qui posa en dubte fins i tot el microcrèdit perquè és un instrument del capitalisme, però segons la meva experiència, gràcies als microcrèdits impulsats des de la cooperació pública catalana amb entitats bancàries i caixes catalanes i amb entitats bancàries de països com el Marroc o el Senegal, s’ha creat desenvolupament. El microcrèdit fa que hi hagi sobretot dones que tirin endavant negocis i que puguin alimentar els fills. Per tant, pot haver-hi tota mena de crítiques molt ideologitzades, però el que jo he vist és això.

Què es pot fer per a frenar l’oenegedependència dels països del sud?

En general, la cooperació europea ha treballat sempre perquè les ajudes estiguessin condicionades a canvis estructurals i al reforçament de les estructures d’Estat en aquests països. I també la cooperació catalana. Es pot cooperar si resulta que es garanteixen les estructures d’un Estat de dret, si es reforcen els instruments de la divisió de poders, les estructures d’una policia que sigui democràtica i uns jutjats que facin la seva feina...

En aquest moment el que preval en la cooperació internacional és, bàsicament, reforçar les estructures públiques de salut o d’educació per tal que els estats siguin prou forts per a no dependre de l’ajuda internacional ni de les ONG.

Es construeixen hospitals o escoles gràcies a la cooperació però després s’han de tancar o són buits perquè el manteniment de les infraestructures té un cost a llarg termini que no es pot assumir. Es fa cap mena de seguiment de les iniciatives i els projectes un cop rebut aquest ajut?

És cert que ha passat, però diria que cada vegada succeeix menys. A la cooperació catalana, amb totes les dificultats que això pugui tenir, fem un control molt exhaustiu de com es gestionen els recursos públics que hi destinem. Els recursos que van a la cooperació són completament fiscalitzats per diversos instruments que ens donen la garantia que els diners s’han gastat bé.

Ara bé, una gran assignatura pendent que tenim és l’avaluació d’impacte. Tenim molta feina a fer. S’ha d’avaluar si els projectes de cooperació que hem tirat endavant han aconseguit a llarg termini l’objectiu que es proposaven, com ara millorar el sistema educatiu d’aquell país, el sistema sanitari, la qualitat de l’aigua o la gestió de residus.

D’altra banda, vetllem per la sostenibilitat dels projectes de cooperació. Cada vegada més, reclamem la sortida del projecte a les ONG i a nosaltres mateixos, quan és cooperació directa d’Estat a Estat o d’administració a administració, en els concursos públics. Exigim que aquest projecte sigui sostenible. Cada cop més es pensa en què passarà quan els cooperants se’n vagin. S’ha de fer una feina en alineació amb els projectes de desenvolupament de cada país. Si tu has anat a desenvolupar un projecte que et feia gràcia de fer (siguis una ONG, una persona o una empresa) però no l’has encaixat bé en la dinàmica del país, tens moltes possibilitats que aquell projecte sigui un bolet que, quan tu marxis, es mori. Tot i que cada vegada és més difícil que això passi.

Fem una mica d’autocrítica. Ara amb la crisi, té la sensació que s’han malbaratat els recursos per a cooperació amb sous excessius, excés de personal o fent projectes per a cobrar subvencions?

Fa un any i mig que sóc director de la cooperació catalana i puc dir que els projectes dels quals tinc un coneixement més a fons, en general, no són bons, sinó projectes notables. El que jo he vist amb els meus propis ulls en països pobres en els quals hem treballat, com el Senegal o Moçambic, està molt bé.

Una altra cosa és com hem gestionat les estructures a Barcelona. Sóc molt crític amb això de com s’ha gestionat l’Agència Catalana de Cooperació per al Desenvolupament fins ara. No s’ha fet bé. Va créixer molt ràpidament i es va fer molt gran però no va tenir una estratègia de creixement. Quan vaig arribar de director general, em vaig trobar amb una agència totalment col·lapsada i molt ineficaç des d’un punt de vista administratiu i de gestió. En canvi els projectes s’han fet molt bé i no s’han malbaratat recursos sinó que s’han aprofitat.

Com podem millorar la coordinació dels esforços dins del sector de la cooperació entre ONG, empreses, institucions i altres entitats?

Aquest és un dels grans reptes que tenim perquè hem d’afrontar diversos problemes. Com a administració, no hem de dir què han de fer les ONG. Aquest és un Govern que ho té molt clar, la societat civil és la societat civil i el Govern és el Govern. Però des de la tribuna que em proporciona haver estat director general durant un any i mig, dic que tenim un sector molt atomitzat.

Des del meu punt de vista no és eficaç ni és bo que tinguem centenars d’entitats, sovint molt petites, que gestionen recursos municipals i, amb 3.000, 4.000 o 5.000 euros, facin un projecte a l’Àfrica. Això no té sentit. A l’Àfrica, 3.000 euros són molts diners si els portes a la butxaca i els vols gastar, però per fer un projecte de cooperació, l’Àfrica és massa complicada per a actuar amb organitzacions tan petites. Al sector, a Catalunya, li caldria tenir ―a més a més de totes les ONG d’àmbit internacional i espanyol― ONG mitjanes més musculades i amb més capacitat, en comptes de tenir-ne tantíssimes de tan petites.

Un altre problema és que tenim molta gent que es dedica a la cooperació: sindicats, patronals, universitats, ajuntaments, diputacions, consells comarcals, el Govern de la Generalitat de Catalunya, el Govern de l’Estat, etc. Tota aquesta gent actua molt sovint al mateix lloc, trepitjant-se, o bé a tantíssims llocs que no té sentit. La Generalitat té la voluntat d’exercir un paper de lideratge per a coordinar tot això, amb dues condicions: que dialoguem molt amb tots els actors de la cooperació catalana i que se’ns reconegui aquesta autoritat de lideratge i de coordinació.

Volem posar ordre i concentrar-nos en els països prioritaris de la cooperació catalana. Som massa petits per a ser a tantíssims llocs; per això, hem de treballar en els països i les regions prioritaris, on els diferents actors es coordinin.

I una altra de les coses que reclamo és que cadascú faci el que sap fer. No cal que els sindicats facin escoles. Faran una gran feina si donen suport als sindicats homòlegs dels països del sud. Les patronals faran molt bé si ajuden a vertebrar les patronals o a impulsar l’esperit emprenedor d’allà. No cal que les universitats facin altres coses, sinó que ajudin altres universitats. Nosaltres, com a Govern, ja ajudarem els governs regionals o nacionals. És caòtic que els sindicats facin escoles o que les universitats ajudin els sindicats.