iTunes, clau en el canvi de paradigma del consum musical

És interessant fer aquest exercici perquè dissabte farà quinze anys del llançament d'Apple al mercat de la plataforma iTunes. Ho feia just quan començava el declivi de vendes de la indústria musical, que venia d'una dècada daurada, la dels 90, amb grans beneficis generats per la transició de l'LP i la casset al CD.

Irrupció de la digitalització

Però, segons explica el professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC Roger Martínez Sanmartí, «al tombant del mil·lenni la digitalització, la compressió i la banda ampla d'internet va esmicolar aquest model de negoci» i afegeix «va capgirar el món de la música de dalt a baix. Des de Napster el 1999 els canvis no han fet més que succeir els uns als altres a una velocitat de vertigen».

iTunes: Un model nou i antic al mateix temps

La companyia de Steve Jobs va llançar iTunes com a suport del seu ordinador. Més tard arribaria l'iPod i se n'anirien ampliant les prestacions, catàleg, productes... Per a Martínez Sanmartí, «l'iTunes va crear un format antic i nou a la vegada: novetat perquè introduïa la possibilitat de comprar cançons individuals a un preu que rondava el dòlar i perquè eliminava el suport físic tradicional en forma de disc o CD». També antic perquè «mantenia un preu similar als CD i també perpetuava la idea de compra i propietat de l'arxiu musical, en el sentit que la música s'ha de posseir i emmagatzemar, encara que sigui a l'ordinador».

L'èxit de vendes de l'Ipod i més tard de l'iPhone i l'iPad, la usabilitat, una estructura clara de preus i l'acord amb les principals discogràfiques com EMI, Universal, Warner Bros, Sony Music Entertainment i BMG per a bastir un catàleg atractiu, en van fer la resta. En el seu llançament el catàleg arribava a dues-centes mil cançons, ara supera els milions de títols, s'ha diversificat a sèries i pel·lícules i ha creat una nova economia de les aplicacions. L'èxit ha estat tan gran que amb una quota de mercat de les descàrregues legals del 60%, moltes persones interpreten que frega el monopoli.

Canvi de paradigma

Però el canvi en el consum musical no es pot entendre sense tot un ecosistema del qual iTunes seria només una part: parlem de serveis que ja existien o apareixerien més tard com Youtube, MySpace, Last FM, Deezer, Grooveshark, Pandora o Xbox Music, amb l'afegit de l'intercanvi d'arxius.

La irrupció de tots aquests serveis ha provocat un canvi de paradigma que Martínez Sanmartí analitza de la següent manera: «qualsevol consumidor actual de música espera, com apuntà Mary Madden el 2013 a The State of Music Online: Ten Years After Napster, un cost zero de la música, o com a mínim proper a zero; que la música sigui portable a qualsevol aparell; que sigui mòbil i amb un accés sense cables; que es pugui escoltar qualsevol cançó que mai hagi estat enregistrada; i que es pugui utilitzar i mesclar lliurement la música que s'escolta».

Del "tenir" a l'"accedir", el pas d'Itunes a Spotify

I de la propietat i l'emmagatzematge de la música plantejats per iTunes passem a l'altre gran model dels nostres dies, el que planteja Spotify: l'accés a la música al núvol. Spotify, segons el professor de la UOC, fa un pas més enllà respecte d'iTunes perquè «no es fonamenta en la propietat de la música, propietat que perpetua aquell marc mental del consumidor de música dels 90 que col·lecciona música per tenir-la sota custòdia, sinó que fa un pas més enllà i es focalitza en l'accés i la connectivitat: la música no es "baixa" ni es "té" sinó que "s'hi accedeix"».

El paper de la indústria

La indústria ha trigat molt a reaccionar a tots aquests canvis i pel camí ha perdut milions de dòlars. Han estat anys de batalles judicials i de criminalització del simple intercanvi d'arxius entre particulars, o de les descàrregues. Anys en què no ha intentat trobar un model de negoci alternatiu a la venda del suport físic. Qui l'ha trobat, encara que sigui parcialment, han estat terceres empreses com Apple, Google o Spotify.

Però el debat va molt més enllà. Segons Martínez Sanmartí, «el fet que la indústria hagi optat per criminalitzar els consumidors en lloc de promocionar un vincle moral entre creadors i els seus públics ha desvirtuat totalment el debat sobre l'accés a la música i la raó de ser de tota llei de propietat intel·lectual, que no és només recompensar els autors (o la indústria), sinó trobar l'equilibri just entre aquesta protecció dels creadors i una altra protecció, la dels drets dels ciutadans a accedir a les creacions culturals».

Com ha canviat la nostra experiència de consum musical

Martínez Sanmartí destaca quatre canvis particularment rellevants en el consum contemporani de música: «l'aparent desmaterialització del consum de música, ja no identifiquem el moment en què vam comprar un disc, l'escoltem i prou; la desaparició del fetitxisme sobre l'objecte perquè no hi ha objecte i sí diversos reproductors; la transformació del paper de les categories i unitats musicals, perquè ja no veiem el disc com una unitat, tampoc els gèneres com compartiments estancs: l'experiència és més promíscua i fragmentada». Per a l'expert també hi ha una «diferent vivència del temps i l'espai perquè amb un parell de clics disposem de la música feta al món, ara i abans, sense necessitat que viatgin ni persones ni objectes, només bits».

Finalment, també s'observa un impacte en la tensió entre corrent majoritari i perifèries alternatives: paradoxalment la divisió entre el mainstream i els artistes minoritaris, malgrat la facilitat d'accés a tota la música, no només la més comercial, no ha disminuït sinó que està augmentant. Amb la gran caiguda dels ingressos de la indústria, «trobem que els artistes independents avui ho tenen molt més magre que fa uns anys per a poder viure de la venda de música», conclou.